Jump to navigation
- Dius que aquestes ‘Cançons de rebost’ són “amors en conserva”. És així com queden els amors que passen, en una conserva que manté l’essència d’allò que van ser?Exacte, sí. D'alguna manera, les cançons pretenen conservar totes aquestes petites quotidianitats o aquestes experiències. Són moments. Alguns tenen a veure amb l’amor, però també amb altres coses quotidianes que no hi estan tan vinculades. Són coses que vull conservar d’alguna manera per aprendre’n i n’hi ha de més decebedores i d’altres que ho són menys, però totes, al final, per petites que siguin, són sempre transcendentals.
- El disc són deu cançons per desar i buscar quan més les necessites, com tot allò que guardem al rebost de la cuina i com els sentiments: n’hi ha que els necessitem cada dia; d’altres, en moments especials, però també n’hi ha que queden oblidats al fons d’aquest rebost...Sí, és així. En general, acostumo a escriure tot allò que em passa i no ho faig només en forma de cançons. D'alguna manera, crec, o confio, que si escric allò que em passa pel cap, sobretot el que em preocupa, i ho deixo registrat, en qualsevol moment ho puc anar a buscar. Ostres, si això ja em va passar, doncs, d’alguna manera, no vull caure en el mateix error. I, llavors, tenir-ho al rebost, d'alguna manera em fa avançar, cada cop que em passa alguna cosa semblant.
- Va ser intencionat aquest fil conductor o va anar fluint de forma espontània?Va anar fluint. El que va passar és que, literalment, estava escrivint les cançons davant del meu rebost i de la llar de foc. Era tot molt íntim i el títol em va sortir directament a la primera cançó que vaig fer com a propòsit de disc. Llavors, de cop, ja em sortien totes les cançons molt en aquesta òrbita de recolliment, d'intimitat, de coses molt properes, d'experiències del dia a dia. No era intencionat, però potser pel meu moment vital, tot em sortia des del mateix lloc, des del recolliment.
- Podríem dir que a diferència del teu primer àlbum, ‘Trepa’ (autoeditat, 2022), ara fas un treball més d’introspecció?Crec que en tots dos casos és d'introspecció sempre, però en aquest cas, el treball està molt més vinculat a experiències del dia a dia, molt corrents, però que alhora penso que són les més transcendentals.
- És un disc minimalista: veu i guitarra, bàsicament. És en l’essència on treballes millor?Per a mi, l'essència de la cançó és la veu i la guitarra, com jugo amb aquests elements i com m'agafo a les paraules i a la melodia per explicar-me. En el disc apareixen alguns elements més, a part de la veu i de la guitarra en algunes cançons. He intentat posar això en el centre, però experimentar més els llocs on gravo i com ho faig. Si hi ha d’haver alguna producció, més que afegir molts elements, prefereixo que n’hi hagi pocs i esbrinar com els fem servir.
- Quina experimentació has fet, llavors?No és que hagi estat molt rara, però ara ja no se sol produir sense aquests plafons que t'agafen tot el so. Sempre és un espai molt controlat, amb totes les variables molt controlades, per gravar la veu sola perquè no reboti, no hi hagi harmònics, perquè se senti el més perfecte possible. El mateix passa amb la guitarra i amb tots els instruments. L'experimentació, en aquest cas, que no és una cosa gaire extraordinària realment, però que actualment, potser si considera, és, per exemple, gravar a l’escala per aprofitar tota la reverberació i tots els harmònics que desperta. En realitat, és estrany gravar en una escala i deixar-ho així, però a mi m’ha encantat fer-ho així. És tal com ho faig quan componc, que és també en espais en casa i és així com sona en el meu dia a dia. Per tant, és així com vull que soni, també, al disc.
- A ‘Cançons de rebost’ trobem unes lletres molt sensorials: melmelada, mantega, espines, mirades, soroll, carícies, creuar els dits, pessigolles d’herba seca, perfumar els meus mots... Allò que queda i conservem millor és allò que vivim en primera persona?No hi havia pensat en això, com una cosa tan sensorial, però és ben bé així [riu]. Ha de ser sensorial per nassos perquè parlo molt de menjar, també un dels motius pels quals es diu Cançons de rebost. El menjar ocupa un espai molt central en la meva vida i per això també es veu així a les seves cançons.
- A la cançó ‘Princesa de la sal’ parles de marinar-se la pell per fer-se fort... Cal primer estovar-se per després adobar-se i empoderar-se?La sal pot adobar-te, fer-te més tendre per dintre, però alhora, per fora, per exemple, si tens una ferida i et poses sal, cou. I també és una mica gràcies a la ferida que ets capaç d’endurir-te. Llavors, sí, en aquests dos sentits, crec que per fer-te forta necessites aquest moment més dolorós potser.
- En totes les lletres, hi ha una sensació de dona empoderada. De fet, d’alguna manera ja ho diu Joan Josep Camacho al poema ‘Tasta’m’: “les cançons de na Mar al rebost són farcides de ferides confitades”.Sí, i tant. Jo soc una persona que té els seus moments vulnerables i els seus moments d’estar més amunt, però la intenció és sempre la d’anar endavant.
- Les cançons segueixen una estructura més pròpia de la poesia, sense tornada. A més, també musiques el poema ‘Flor de Nit’ del mateix Camacho. Quina connexió fas entre la poesia i les lletres de les cançons? Són gèneres que neixen de la mateixa manera, que comparteixen un origen comú?No em considero poeta, tot i que m'encanta la poesia i no havia pensat mai així. Però tens raó, són cançons que no tenen tornada i podrien apropar-se més al format poema que dius. En el fons, però, crec que en la música que escolto, les estructures i les lletres d’aquestes cançons ja funcionen bastant així. La música que més escolto no utilitza estructures tan pop, diguéssim.
- També connectes la temàtica de l’àlbum amb la natura: la farigola, el verd avellaner, les cuques de llum, rius i bassals... Què significa per a tu?A mi això em surt sol. Crec que la natura forma part de mi, de la meva infància, del meu dia a dia. Llavors, és evident que és inspiradora, crec que en la meva música sempre hi haurà natura.
- Amb tot, assegures que són “cançons d’ànima antiga”. Per què les consideres així?Ara no recordo si ho vaig dir jo per primer cop, crec que m'ho van dir... Algú ho va comentar i vam estar parlant que, d'alguna manera, tu quan penses en un rebost no et ve com una sensació d'actualitat. És com una cosa que pertany al passat. Realment, abans, a les masies sempre es tenia un rebost. Ara, en quantes cases hi ha rebost? Abans hi havia aquesta necessitat de conservar, ara és tot immediatesa. Doncs aquesta ànima antiga també inclou això: la lentitud que regnava el temps, era tot aquest pas lent, i ara és tot el contrari. Ara ho volem tot ja, les coses han d'anar de pressa. Crec que les meves cançons tenen aquesta ànima antiga perquè t’obliguen a la pausa.
- Quins referents musicals tens que t’han conduït a fer música “com a gest de cura i guariment”?Els meus referents musicals són l’Ernest Crusats, Xarim Aresté, Marala, Sandra Monfort, Maria Arnal, Maria del Mar Bonet, Anna Andreu, Amaia Miranda, Cristina Tena, la Magalí Datzira... I moltes més!
- I d’aquests referents, quines serien per a tu les “cançons de rebost” que preserves per si mai cal anar-les a buscar?Doncs, de cançons et diria Fruites, de la Magalí Datzira; Mientras vivas brilla, de l’Amaia Miranda, i El que havíem escrit, del Xarim Aresté.
- On podrem escoltar en directe ‘Cançons de rebost’ pròximament?El proper 28 d'abril tocaré a La Jazz Cava de Vic. I en vindran molts més, sobretot aquest estiu!
Instagram Mar Pujol Web Hidden Track Records
