Jump to navigation
- Després del teu exili a Banyoles, vas presentar 'Abisme cavall hivern primavera I tornar', i en vas fer l'estrena a l'Auditori de Banyoles. Creus que va ser una manera de tancar aquesta petita etapa de la teva vida? Bé, fa dos anys que vaig deixar de viure a Banyoles, però sí que el disc és una mica això, un resum d'aquests últims anys. Com que la història d'aquest disc començava a Banyoles, em feia gràcia començar la gira a l'Auditori. Com una metàfora del disc.
- Què vas viure aquí a Banyoles i com et va marcar? Necessitava un break, feia 6 anys que no tenia vacances, amb massa feina i estrès, i vaig decidir que havia de parar i necessitava marxar de Barcelona. Banyoles va ser el meu respir, aquest retir necessari. Va ser brutal, perquè ja hi tenia amics, i en vaig fer molts més. Va ser molt bèstia, poder viure allà dos anys, tranquil, fent concerts però prenent-m'ho molt diferent...
- I has decidit fer un disc doble, amb 22 cançons. Per què? Sempre escric igual les cançons, no sé inventar-me històries i vaig explicant les coses que em passen. Llavors, quan vaig a fer el disc, agafo les cançons que he anat fent, que sempre són 50-60 idees, i vaig veient de què va tot plegat. Vaig component cançons sense pensar en si ho escoltarà algú. Aquesta vegada no hi havia una temàtica comuna de totes les idees que havia gravat. Vaig adonar-me que aquests dos últims anys havien estat molt intensos, m'havien passat moltes més coses que mai i, per tant, per resumir-ho, havia de fer-ho a través d'un itinerari que no podia contenir menys de 22 cançons.
- Quan compons, no penses en les persones que t'escoltaran? Jo sempre faig els discos i cançons pensant en mi. Quan fas una cançó, és perquè necessites treure alguna cosa, després, si ho comparteixes o no, és una altra cosa. Quan tens el disc, llavors decideixes quines entren i quines no.
- Tant en concerts com entrevistes, sempre bromeges sobre la teva tendència de crear cançons més aviat pessimistes. És la teva teràpia per superar les coses? L'esforç d'aquest últim disc rau precisament en això que comentes. Sóc un tiu amb molts amics, més aviat divertit i pallasso, i en canvi, si escoltes la discografia, pensaràs que em vull fotre un tret. Quan estic bé, no necessito agafar la guitarra. La necessito quan vull treure alguna cosa que em fa mal. En aquest disc, una mica ha estat l'aposta d'agafar la guitarra també quan estigués content, encara que no em vingués tant de gust. Està bé que els discos també reflecteixin com ets, és important agafar la guitarra quan estic content, animat, enamorat. Aquest disc és més optimista, té les dues cares.
- Tot artista explica la seva vida, però tu especialment sempre sorprens amb una música molt sincera i genuïna. No t'ha fet mai por exposar-te? És una mica la professió que tenim. Sempre intento ser molt sincer i transparent, però poc concret. Em centro més en la sensació d'una experiència. No diré: "m'ha deixat la xicota, m'ha passat això". A part de protegir-te una mica, també ho fa més universal. Sóc una mica menys egoista, intento que parli de les meves coses però fer-ho d'una manera que es pugui compartir més fàcilment.
- Aquest treball també té un canvi de so. Has incorporat guitarres elèctriques i vents. Quina intenció s'amaga al darrere d'aquesta tria? Sempre intento vestir les cançons amb el que em demanen. Veig les cançons que tinc i decideixo quins instruments necessiten. Aquest disc necessitava aquest canvi d'actitud, no és que hagi estat premeditat, ho he anat veient.
- També és un any especial, perquè celebres els 20 anys dalt dels escenaris. Es pot viure de la música? Tu pots fer-ho? De la música és molt difícil, jo tampoc en visc. Després de 20 anys tocant com una formigueta, tocant a tot arreu amb la guitarra a l'esquena, veus que has aconseguit fer un cert públic a casa teva que et permet que el projecte no sigui un hobbie caríssim, sinó que deixi de ser deficitari. Tant els nous músics com els antics, no estem aquí per calers, i si a sobre n'hi ha, és de conya. Potser abans era més fàcil. Una de les poques coses bones d'aquesta crisi és que la gent que estava aquí només pels diners, ha marxat.
- Precisament, tu ets un artista que aposta per reduir els intermediaris i autoeditar-te i distribuir el disc. Com és que has decidit fer un Juan Palomo? Era la solució que quadrava més amb els meus principis. Quan un projecte no és comercial com el meu i, a sobre, canto amb un idioma que no té tant de públic, tens dues opcions per no arruïnar-te. Una, és canviar l'estil i fer-ho més comercial, o la segona, que és la que he triat jo, reduir gastos. Vols dir que cal que tinguem distribuïdor, agent, discogràfica i anar sumant gent? Fan la seva feina, però potser la puc fer jo mateix. Molts més mals de cap, però el projecte seguirà sent el que jo volia que fos. De moment, és una feinada increïble, però em compensa.
pauvallve.com
