Carmen Martínez

Foto: 

Cedida
Carmen Martínez

Carmen Martínez: "Has de buscar una parella estable, una casa estable, tot estable. Ens venen la moto i la comprem"

Un viatge d'anada a la ruralitat i les seves descobertes
Anna Zaera
,
19/10/2017
Activa't
Per què vols entrevistar-me si jo no sóc artista? Carme Martínez (Barcelona, 1976) viu a Prat de Comte amb els seus tres fills, després de deixar la ciutat ara fa set anys. Aquest trànsit de la ciutat al camp va ser l'inici d'una revolució a la seva vida. El contacte amb els cicles de la natura l'ha ajudat a prendre consciència del seu cos, a empoderar-se com a dona i també a confiar en la col·lectivitat com a motor del canvi social. Amb tot, arribem a la conclusió que hi ha persones que fan de la seva vida una obra d'art de resistència i transformació. Aquesta dona, que viu a les Terres de l'Ebre des de fa 7 anys, assegura que la supressió d'estímuls i la serenitat que va trobar fora de la ciutat, juntament amb el poder de la maternitat, han estat els seus revulsius. Activista de drets LGTBI a les Terres de l'Ebre i feminista declarada, ens explica el seu camí cap a la consciència individual i col·lectiva.
"Jo ja havia contactat amb moviments socials però un col·lectiu que es reuneix és un espai molt racional. L'experiència del part va ser física, emocional i espiritual"

- Quina és l'espurna que et va fer considerar la idea d'anar a viure fora de l'àrea metropolitana de Barcelona?
Quan va néixer el meu primer fill.

- Per què?
Ara sé que en aquella època vivia molt desconnectada de mi mateixa. L'embaràs em va ajudar a veure quines eren les prioritats a la vida. Portava una vida molt convencional. No m'havia qüestionat mai res. Jo tenia una botiga i la vaig tancar quan va venir la crisi, per temes econòmics. Teníem problemes per pagar la hipoteca i amb el meu marit vam haver de pensar què fèiem. Va ser llavors quan vam entrar en contacte amb els col·lectius de decreixement. I vam dir: "Volem anar a viure al camp!" Volíem trobar més gent i viure en comunitat. Teníem ganes de fer el pas.

- On vau anar?
Vam arribar fins al Matarranya i ens va agradar molt. Vam trobar una finca i la vam comprar. Teníem ganes de construir-nos una casa al mig del camp, però mentrestant ens vam llogar una casa al poble d'Arenys de Lledó. Quan vam arribar, ja havíem tingut la nostra segona filla... Érem quatre i no ens vèiem vivint en una caravana. No estàvem preparats per viure tan precàriament. Vam començar a conèixer gent del Matarranya que havia vingut de diferents llocs de Catalunya, d'Espanya i del món. I d'aquí va néixer una comunitat de neorurals, que encara existeix. Ara estic desvinculada, però sé que es reuneixen un cop al mes per cooperar en les feines de les seves finques i també fan un cercle per compartir.

- Quin és el principal canvi que et produeix viure en contacte amb la natura?
Per una banda, va ser molt important la disminució d'estímuls i, per l'altra, veure la transició entre els canvis d'estació. Davant de casa teníem una finca d'ametllers i anava veient com florien, com arribaven els fruits, després com es cobrien de neu, i un altre cop, torna a començar... Va ser un contrast molt gran. A les zones rurals els únics canvis que jo podia veure eren els canvis estacionals. No canviava res. A una ciutat tens tants estímuls, olors, colors, llums... A més, quan tens fills petits te n'adones com els afecta a ells tot allò que passa externament. Els adults tenim altres eines per protegir-nos, però encara que no ens n'adonem, ens afecta igualment.

- Com arribem a un estat tan gran de desconnexió?
La socialització et diu què has de fer, què has de sentir i què has de pensar. Per les persones que som especialment sensibles, l'excés d'estímuls és una mena d'anestesiant. L'excés d'estímuls no et permet connectar amb tu. El meu cos no tenia capacitat per digerir tot allò, la meva vida era com una mena de supervivència. La falta de connexió el que fa és que ni et preguntes què vols a la vida. Si el que estàs fent et convé...

- El part és un moment clau en aquesta transformació?
Sí, vaig parir a casa. La decisió va ser que no volia parir a l'hospital. No sabia el que volia, però sabia el que no volia. Aquest fet va ser un moment molt bèstia de connexió. Era jo mateixa amb el nen, no hi havia ningú que mediés. Vaig recuperar molt poder. És cert que si en aquell moment m'haguessin dit que em posaven l'epidural, hagués dit que sí... Però després de parir vaig dir: "Jo vull parir una altra vegada, això ha estat la bomba!" Saber-me capaç de fer això per mi mateixa, em feia sentir que podia amb tot. És una experiència molt potent.

- Aquesta experiència física és el vertader detonant?
Sí, aquest va ser el punt d'inflexió. Jo ja havia contactat amb moviments socials però un col·lectiu que es reuneix és un espai molt racional. L'experiència del part va ser física, emocional i espiritual. Vaig veure clar que hi havia coses de la vida que m'estava perdent. A més, després els nens són com un mirall. Són pura emoció. Els xiquets són transparents. Vaig veure com la vida desconnectada que portàvem abans els afectava a ells.

- Teníeu alguna prioritat de paisatge a l'hora d'elegir destí per fer aquest canvi?
A mi m'atreu molt la muntanya i m'atreu molt el mar. Volíem instal·lar-nos més prop de Barcelona, però era massa car. Vam acabar anant al Matarranya per la qüestió econòmica. A poc a poc, anàvem baixant. A mesura que ens allunyàvem de la gran ciutat, cada cop la natura era més autèntica, més ella.

- Què et va suggerir aquest territori?
Un lloc molt salvatge. Verge. Molt poc explorat. No estava gaire dominat per la mà humana. Sense explorar. Molt autèntic.

- Després et vas traslladar a Prat de Comte?
Sí. Aquí he pogut caminar per la muntanya. De veure els cicles naturals, em va ajudar a connectar amb els meus cicles femenins. Just va coincidir que vaig començar a contactar amb teories feministes. Cada mes passo per la primavera, l'estiu, la tardor i l'hivern. Fins aquell moment, el cicle era una nosa, i ara ho veig com una oportunitat. Ara veig el cicle com una oportunitat per tenir 4 punts de vista diferents, perquè aquestes quatre estacions mensuals m'ajuden a veure des de punts de vista diferents emocions, pensaments... I això m'ha ajudat a connectar amb el que vull i amb el que no vull...

- Podríem dir que està connectat amb el replantejament de la vida afectiva...
El fet de sentir-te més connectada, et porta a fer alguns canvis. Vaig veure que la relació que estava tenint no era la que volia. Les teories feministes em van ajudar molt a fer el pas. Durant aquella època va néixer el meu tercer fill. Amb cada part m'he anat empoderant més. I amb el tercer ja va ser l'hòstia. Quan estava ovulant estava super enamorada del meu marit i quan tenia la regla no el suportava. Així em vaig passar un any. I m'ho vaig plantejar. Durant tot un cicle menstrual vaig pensar: "vaig a preguntar a les quatre dones que viuen en mi, a les meves quatre veus, què vull". Va ser una decisió molt bèstia. En l'àmbit familiar, econòmic, social. Van ser diverses coses que em van ajudar a prendre la decisió. Ara estic molt contenta del que vaig fer i de la decisió.

- Una decisió en contra d'allò políticament correcte...
Si m'hagués deixat emportar per la ment no m'hagués separat, va ser una decisió instintiva. Però internament jo sabia que ho havia de fer. Sabia que no podia continuar igual. Em vaig llençar a la piscina. També em va ajudar molt tenir un cercle de dones al Matarranya. Jo em sentia que tenia mans on poder agafar-me en cas de caure al pou. Un cercle de dones on em podia obrir sense por al judici...

- A partir d'aquesta decisió com ha canviat la teva vida?
De sobte, em vaig sentir amb més força per prendre decisions. De ser més autèntica, més honesta amb mi mateixa i, per conseqüència, amb els altres. Em vaig reconèixer bisexual. Jo ho sabia, però m'ho amagava a mi mateixa. I més en una zona rural. No coneixia a ningú de l'àmbit LGTBI. En l'àmbit social, per a mi ha estat un xoc la pèrdua de l'anonimat que hi ha a la vida rural. El fet de sortir de l'armari en aquesta zona és un puntazo. No tant pels altres com per mi mateixa. Em feia mal ocultar una part meva. Tampoc no cal que ho vagi abanderant, però sí que vull viure-ho amb normalitat. Quan he tingut la suficient calma i espai, llavors el meu cervell ha pogut anar destriant...

- És difícil viure fora de l'estructura normativa?
Des que vaig fer el pas fa quatre anys, no estic tenint una vida estable com la que tenia abans. Durant més de 10 anys vaig fer una vida convencional, i ara no paro de fer canvis. Estic veient o aprenent la part positiva d'això i com portar-ho bé. A no veure-ho com un problema, sinó a entendre que la vida és canvi continu. La vida sé que em sorprendrà. No vull fer plans de res. Perquè després m'emporto les hòsties. La meva única prioritat és estar oberta a la vida i connectada a mi mateixa. El que vull és no perdre això i fer-ho cada cop més gran. Un cop estàs connectada, la resta ja ve sol.

- Està massa valorada l'estabilitat?
La convenció ens ven la idea de l'estabilitat i la seguretat. Has de buscar una parella estable, una casa estable, tot estable. Ens venen la moto i la comprem. La vida ens pot vendre coses però som nosaltres qui podem comprar-ho o no. Estic molt agraïda a la vida per poder adonar-me'n. L'altra era una vida molt trista. Molt superficial. Sense cap sentit i sense cap impacte.

- Com relaciones tu la revolució individual i la revolució col·lectiva?
No hi ha diferència entre l'individu i el col·lectiu. La idea que ens venen és que som individus, i en realitat, som un tot. El que faci qualsevol individu d'aquest col·lectiu ens afecta, poc o molt. Si en un col·lectiu tenim moltes persones connectades a si mateixes, més que als diners o a l'aparença, serà un col·lectiu sa, sinó, serà un col·lectiu malalt. És molt difícil manipular aquestes persones. La societat capitalista està feta per vendre moltes motos sense saber si les vols o si et convenen. Com més connectades estem, més podem ajudar al nostre voltant.

- Les nostres pròpies experiències impacten en les altres dones?
La meva experiència vital ha ajudat moltes dones del meu voltant i elles també han començat a posar més límits i a decidir què volen i què no. La consciència individual ajuda a la consciència col·lectiva.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar

Comentaris

imatge de Aina Lliure

Necessito ajuda i m'agradaria poder contactar amb aquesta dona, la Carmen Martínez. Em podrieu passar mail ? Gràcies