Jump to navigation
- Quan vas començar a anar en bicicleta. Quins són els teus primers records?Un dia quan tenia 17 anys, quan Indurain només portava un Tour i el de Perico era encara recent, em vaig presentar a casa amb un catàleg de bicis Peugeot que m'havien donat a una de les dues botigues de bicis que hi havia a Flix. Els vaig dir a mons pares que els diners del viatge de final de curs me'ls volia gastar en una bici de carretera.
- I què et van contestar?No els va semblar gaire bona idea que la seva filla anés en bici per les carreteres. Vaig agafar la bici de mon germà hi vaig acabar fent més kilòmetres jo que ell. Finalment, gràcies a 25.000 pessetes que vaig guanyar al Filiprim de TV3 em vaig poder comprar una BTT. Una mica justeta, per això. A la primera sortida, ja vaig partir la cadena!- Quan t'hi vas posar més seriosament?L'any 2000, quan vaig conèixer el meu marit. Ell m'havia vist voltar pel barri amb la bici del Filiprim i la primera cita va ser pujar al Parc Güell en bicicleta. Quan vam començar a sortir, ens vam comprar unes BTTs més bones per a fer excursions. Llavors el sogre em va deixar la seva vella bici de carretera, d'acer i amb les manetes de canvi al quadre i em vaig inscriure a la Volta Cicloturista a Menorca. Així va ser com vaig començar a practicar ciclisme de carretera.- Per què heu volgut fer el Tour de França amb un equip de dones de diferents països?La idea de fer el Tour sorgeix d'un club ciclista francès, el Club Omnisport de Courcouronnes Cyclisme Féminin (COCCF) format íntegrament per dones. El seu objectiu és fer visible el ciclisme femení i aconseguir que es torni a disputar el Tour de França femení, que es va celebrar fins a l'any 1989. Aquest ha estat el tercer any consecutiu que un equip de dones aficionades al ciclisme ha realitzat totes les etapes del tour de França un dia abans que els professionals.
L'equip femení a París Foto: Oriol Simón
- Veus possible que es torni a celebrar aquesta competició femenina?No crec que el veiem durant aquesta dècada. Han de canviar moltes coses. Aquest any però, hem aconseguit molta repercussió mediàtica a França. Durant les 21 etapes ens ha acompanyat un equip de televisió i cada dia hem aparegut 1 minut durant la retransmissió del tour. A mesura que anaven passant els dies, anàvem notant com cada cop ens coneixia més gent. Érem conegudes com "les filles du Tour" i fins i tot vam signar autògrafs! - Quin ha estat el moment més emocionant o divertit?Quan alguns membres del nostre staff s'han disfressat per animar-nos en els colls més durs. Ens feien sentir com professionals! Els moments emocionants són més íntims, com quan el paisatge és tan espectacular que et fa oblidar tots els mals. Hi ha hagut moments durs que en molts casos m'han posat al límit físic i mental. Això ha convertit el que havia de ser un repte esportiu en tota una experiència vital.- Dius que ha representat una experiència vital més que esportiva. Per què? Què has après?Per què al tour acabes pedalant més amb el cap i amb el cor que amb les cames. Al tercer dia, parlant amb un dels físios li vaig dir que no sabia com m'ho faria per acabar el tour si amb només 3 dies ja estava morta, i ell em va respondre que el tour era gestió. I és cert, el tour és un exercici mental també, i quan prens consciència d'això, comences a gestionar les forces, els pensaments, les situacions... Posar a treballar cos i ment, unir l'esforç físic mental a vegades gairebé al límit, m'ha ajudat a conèixer-me una mica més. Crec que el Tour m'ha ajudat a créixer. És una d'aquelles experiències que et marquen per sempre.
- En quines coses concretes t'ha fet canviar?Marcar-te objectius, d'alguna manera et converteix en una persona més organitzada. Però sobretot, he après la importància de formar part d'un equip, dels vincles i del compromís que hi adquireixes. Pedales amb el grup, en certs moments ho fas per al grup i en d'altres és gràcies al grup que segueixes. - Aquest és especialment un esport de difícil accés per les dones?Doncs els números diuen que sí. Per alguna raó, al ciclisme hi accedeixen poques dones, però no li acabo de veure una explicació clara. La duresa del ciclisme no pot ser el motiu. Hi ha dones que practiquen altres esports que també poden ser molt durs com les ultratrails o els ironmans. Existeixen diferències fisiològiques entre homes i dones que fan que la diferència de nivell entre uns i altres pugui ser més gran que en altres esports, però això seria un aspecte que afectaria més a un nivell competitiu i no tant a nivell cicloturista. Per això, m'inclino a pensar que els motius han de ser de caràcter més social. El ciclisme, a banda d'esport, és sobretot oci, i els homes des de l'inici que se l'han fet seu. Als clubs fins fa pocs anys només hi havia homes, era i és el seu territori. Això fa que aquesta dinàmica faciliti l'accés als homes i ho dificulti a les dones.- Com i on s'ha de lluitar per la igualtat de drets?La lluita, si n'hi ha d'haver, ha de ser individual, cada ciclista ha d'ocupar el seu espai sense cap complex, amb total normalitat. La igualtat de drets al segle XXI només necessita que l'exercim. Ens hem de fer veure i escoltar a les botigues, a les marxes, als clubs, als camins i a les carreteres. Una altra via, però en la que jo no hi crec, seria la creació de clubs exclusivament femenins. Sí que d'entrada aplana el camí de les dones, però la segregació de sexes no és mai una lluita per la igualtat, crec que contribueix a accentuar les diferències.
- També és important la repercussió pública de l'esport femení en els mitjans de comunicació...Pel que fa a la presència als mitjans de comunicació, s'ha de reclamar i s'ha d'exigir, és de justícia. Sobretot en els mitjans públics. Representem la meitat de la població i paguem els impostos que ens corresponen igual que ho fa l'altra meitat. El més greu és el tractament que de vegades se li dóna a l'esport femení i a les esportistes en particular, destacant temes de la seva vida privada, com si està casada o soltera o sobre el seu atractiu físic.
- Quines perspectives de futur veus?Quan era una nena pensava que la igualtat de drets entre homes i dones ja estava assumida.. Què innocent! Trenta anys més tard veig que la cosa ha evolucionat tan lentament que, de vegades, sembla que ha anat cap enrere. Però amb el ciclisme sóc optimista. Només en els darrers 10 anys he vist una gran evolució. El creixement del nombre de ciclistes ha estat exponencial i encara ho continuarà sent.
