Roser Regolf
,
10/02/2019
Activa't

Cròniques de viatge 7: Núria Ferré

Ferré ens explica com va convertir un treball de fi de cicle en una experiència vital
Núria Ferré

Foto: 

Núria Ferré
Núria Ferré
Convertir un projecte obligatori de final d’estudis en una experiència que et canvia com a persona, però també com a professional darrere la càmera. Dos dies abans de presentar la idea del seu projecte del Cicle Superior de Fotografia, Núria Ferré (Amposta, 1996) va capgirar-ho tot per emprendre una aventura. El que havia de ser una exposició al centre on estudiava es va convertir, amb l’ajuda d’altres persones, en una recollida de material escolar i un documental a través d'un viatge on va fer voluntariat en un petit poble de Kènia, a l’Àfrica.
"He après a posar-me en la pell dels altres i, fotogràficament parlant, he après a guiar-me molt per les emocions i no tant per la tècnica, i en part segueixo treballant així"

- Com es converteix un treball de final de cicle en un voluntariat?
Jo havia acabat els meus estudis del Cicle Superior de Fotografia i ens van encarregar fer un projecte. Al principi la idea era una altra, però quan quedava molt poc per presentar la idea final vaig canviar d’opinió. Vaig convèncer a una amiga i allí va començar tot.

- Va ser dit i fet.
Era una idea que ja feia temps que em rondava pel cap, el projecte em va acabar de donar l’empenta. Va ser ràpid i costós al mateix temps. Vaig estar tres mesos buscant una ONG, perquè cap acabava de donar-me confiança. Sis mesos abans de començar el projecte vaig decidir anar a Kenya amb 'Save the Children'.

- A més de fer el voluntariat, el teu objectiu era fer el dossier fotogràfic que s'acabaria avaluant el cicle formatiu. Com el prepares?
A l’inici jo ja tenia molt clar que volia acabar fent una exposició que demostrés tot el que havia adquirit durant els dos anys del cicle. Però al final tot va tenir molta més repercussió del que esperava. Quan vaig començar amb la recollida de material escolar ja vaig veure que l’acollida per part dels centres era fantàstica. Va ser com donar-me ales. Per això em vaig acabar desviant una mica del projecte per fer també un documental.

- Com gestiones el material que utilitzaràs?
Al principi tenia por, perquè no em podia emportar tot el meu equip. A més, amb el material essencial també tenia un problema: allí no hi havia electricitat. Per això el que vaig fer va ser comprar-me moltes bateries i targetes de memòria. Vaig acabar l’última foto a l’aeroport de Barcelona...

- Amb les targetes de memòria plenes.
Tenia 5TB d’informació i havia d’escollir-ne només unes poques per a l’exposició. Així que vaig anar descartant, i al moment d’exposar les fotografies, tot i que no tenia un número limitat, vaig considerar que havia de ser una quantitat ajustada. Massa fotografies es poden fer pesades. Necessitava que les imatges expliquessin com m’havia sentit durant el viatge, per això vaig barrejar fotos que estaven perfectes tècnicament amb d’altres que no estaven tan bé, però que transmetien tot el que havia viscut realment.

- Quin missatge volies transmetre?
Volia que la gent s’adonés que, a més de pobresa, a l’Àfrica també hi ha una gran bellesa. Volia crear consciència de les coses que moltes vegades oblidem o no tenim en compte. Aquelles fotos eren el que jo estava sentint en aquell moment... L’exemple és el santuari d’animals salvatges, on es recollia als exemplars ferits pels caçadors per donar-los una vida digna. Les persones que els cuidaven feien el que podien per ells, però demanaven donacions per poder seguir cuidant-los. Allí vaig fer una foto de dos elefants, un de gran i un de més petit, que s’estaven abraçant. Aquella imatge per a mi representava el significat del santuari: cuidar uns dels altres tot i les circumstàncies.


Dos elefants del santuari de Kenya, a l’Àfrica. Foto: Núria Ferré

- És fàcil prioritzar entre els moments que vols viure i els que vols capturar amb la càmera?
Hi havia moments que havia de fotografiar el que veia sí o sí. Al principi tot era nou per a mi i volia captar-ho per sempre. Però després vaig entendre que havia d’escollir, i hi va haver molts moments en els quals vaig deixar la càmera, perquè els havia de viure. Un dels exemples més clars va ser el dia que ens van invitar a fer una classe en anglès als nens o quan jugàvem amb ells.

- Sabem que molts cops els infants tenen més que ensenyar-nos a nosaltres que a l’inrevés. Que vas poder aprendre d’aquella classe?
Moltes coses, sobretot el fet que ells no necessiten res per a ser feliços. Els nens no tenen pilotes ni cap joguina, però estan sempre contents. La meva mare treballa a una escola, i a mi m’agraden molt els infants, i no puc evitar comparar situacions. Els petits d’aquell poblet ho compartien tot i eren molt més curosos amb les joguines i amb el poc material que tenien. Allí no existeixen les rabietes ni la gelosia que tenim a les escoles d’aquí.

- Apliques algun d’aquests aprenentatges al teu dia a dia?
El dia que vam fer classes, nosaltres actuàvem com ho haguéssim fet aquí, motivant als nens i fent-los abraçades. I allí ho veien com una cosa sorprenent, perquè les mostres d’afecte les veuen només entre els adults, i molt de tant en tant. L’estima i les mostres d’escalf són imprescindibles.

- Un cop darrere la càmera, l’experiència és la mateixa a 10 mil quilòmetres de casa?
És molt diferent fer una sessió de fotos a un lloc que ja coneixes que fer-la a Kènia. D’una banda va ser fàcil, perquè els xiquets volien que els fes fotos tota l’estona. Una de les coses que em va impactar molt, i que possiblement sonarà tòpic, va ser que ells mai s’havien vist a un mirall. Quan van veure que podien veure’s a la càmera no paraven de demanar que els fes fotos. Els adults però va ser més difícil, perquè no volien que els fes fotos. Per a ells era com una espècie de burla.

- Algunes de les fotografies del projecte emeten una calidesa especial. Vas seguir alguna metodologia determinada?
La veritat és que vaig decidir guiar-me més pel que em transmetien les persones que per la metodologia que havia planejat prèviament.

- En quina línia decideixes quines imatges van en color i quines en blanc i negre?
En el moment que disparava jo ja sabia si aquella la foto aniria en blanc i negre o en color. Quan l'enquadrava i mirava el punt de fuga i la composició ja m'imaginava la foto d'una manera o d'una altra. I un cop a casa, en editar-les vaig veure que unes funcionaven i les altres no. Si el color aporta alguna cosa s'ha de quedar, però les que parlen per elles mateixes són millor en blanc i negre.

- Vas convertir el teu projecte de final de cicle en un viatge, de ben segur que inoblidable. Que va significar tot això per a tu?
Aprendre a posar-me en la pell dels altres i valorar-me més a mi mateixa. Fotogràficament parlant, una altra manera de mirar per la càmera, ja que allí em vaig guiar molt per les emocions i no tant per la tècnica, i en part segueixo treballant així. 

 

També et pot interessar