Roberto Oliván

Foto: 

Anna Zaera
Roberto Oiván

Roberto Oliván: "Has de trobar el teu petit cercle per regenerar el món a partir dels teus principis"

El ballarí, Premi Nacional de Cultura, ens explica com veu el món en el marc d'un "Esmorzar Savi"
Anna Zaera
,
18/04/2014
Activa't
Després de saludar-nos amb dues besades i de comentar allò immediat, quotidià, lógístic... Sense treva per posar "on" a la gravadora, Roberto Oliván (Tortosa, 1972), comença a parlar de sensacions. De la bellesa del trajecte de Tortosa a Deltebre, de com li agradava de petit agafar la bici i anar a descobrir llocs nous. Em deixo portar per l''storytelling' sensorial. El temps només ens pertany quan parlem -o escoltem- des de l'essència. Tenint en compte que els dos hem arribat tard a la cita, no el podem perdre.

Quan parla d'ell, avança al futur i retrocedeix a la infantesa mantenint una mateixa línia invisible. Es nota l'habilitat del ballarí per establir paral·lelismes entre les seves motivacions d'infant i les actuals. "He seguit fent sempre el que m'agradava". Oliván ha volat pel món i ha tornat a les Terres de l'Ebre per establir-se ben prop de la terra que el va veure nàixer. "És en aquests petits racons de món, on sento que tot pot tornar a començar", em diu, mirant com l'Ebre s'eixampla a l'altura de Deltebre. El present. Una terrassa i un entrepà de pernil compartit. Dos dies després, Roberto estarà a l'altra punta de món, a Sudàfrica, assajant el seu nou espectacle Lonely Together, que vindria a ser "solitaris junts" i que estrenarà al Festival Grec. Precisament, la nostra conversa comença així: "Jo de petit em vaig sentir molt, molt sol", em diu, aparentment, sense cap atisbe d'incomoditat.

Roberto Oliván contesta...

 
Normalment esmorzo... un suc de taronja natural i una torrada amb mermelada de préssec i/o una torrada amb sobrassada.
 
Compartiria un cafè (a la Cafeteria Bombó de Tortosa) amb... el ceramista Joan Panisello.
 
En diumenge, el que més m'agrada fer és... fer bricolatge casolà sense estrès seguint construïnt una llar ben personalitzada.
 
El plat que més m'agrada cuinar... la sopa miso i les amanides.
 
El meu paisatge més inspirador... el Delta!
 
Pensaments recurrents abans d'anar a dormir... segurament seran aquells relacionats amb llistats enormes de coses que encara queden per fer a nivell organitzatiu.
 
L'últim regal que he fet... Unes caixetes fetes a mà per indígenes de El Salvador.
 
Una cançó... You are so beautiful de Joe Cocker.
 
Un llibre..Una profesion de putas de David Mamet.
 
- Per què creus que et vas sentir sol?
Vivia al barri de Remolins de Tortosa, en aquell edifici tan gran que anomenen “El barco”. Recordo posar-me al balcó a sentir el vent a la cara. Estirava els braços i em balancejava deixant-me endur per la pressió de l'aire. M'encanta la força del vent. En aquells moments era quan més ple em sentia. Molt més que envoltat de gent...
 
- Quan vas ser adolescent vas seguir amb aquest mateix sentiment?
En l'època de les colles, t'havies de definir. Si eres dels pijos o eres dels hippies. Jo sentia que no encaixava enlloc i anava per solitari. Em vaig crear el meu sistema per sobreviure en aquell ambient on em sentia tan estrany.
 
- El ball va ser un refugi?
Era una necessitat i una forma d'expressar-me. Recordo que anàvem a la discoteca Karibú i a mi m'encantava ballar Madonna o Héroes del Silencio. Aquella música m'activava alguna cosa molt forta en el meu interior.
 
- I finalment va ser la teva professió?
Pensava: "Si a mí aquests artistes m'estan inspirant i transmetent tantes coses bones, algú ho ha de fer com a professió!" La gent em deia que ballava molt bé, però ningú creia que allò pugués convertir-se en un treball. El drama va venir quan, amb 18 anys, vaig dir que m'hi volia dedicar professionalment. És llavors quan vaig anar a parlar amb la professora de dansa Maria Bel. Em va posar unes malles i em va enfrontar al mirall. Realment va ser un moment dur, veure't envoltat de noies i amb un mallot. Quan vaig arribar a l'Institut del Teatre, i vaig veure que hi havia vint nois com jo, vaig sentir per primera vegada que aquell era el meu lloc.
 
- És un procés dur arribar a saber què t'agrada...
L'escriptor i director de cinema, David Mamet, ho explica molt bé en el llibre Una profesión de putas. “Si l'ànima està insatisfeta, permaneixerà viva”, diu. Els artistes som com una mena d'exploradors de la societat. Som aquells que anem tallant lianes enmig de la selva. És com una missió que neix d'una necessitat personal. Al final, el que fas és sortir a la selva, investigar, patir i tornar, per oferir a la societat allò que has descobert.
 
- Amb el reconeixement que has rebut en els últims temps, tens l'acceptació necessària per poder sentir-te integrat en la societat...
Crec que l'acceptació plena encara no l'he trobat. La busco en cadascun dels meus espectacles. Quan era menut, m'agradava agafar la bici i anar a descobrir llocs. Ara estic fent el mateix, però agafo l'avió en lloc de la bicicleta. Segueixo amb la mateixa necessitat d'indagar, d'indagar-me.
 
- Algun moment en que hagis vist clara la teva essència?
Si ens fixem en la manera de fer que tenim a diari, podem descobrir moltes coses. Hi ha accions que no saps perquè, però has de fer. Aquesta és la nostra missió, el motiu pel qual estem en aquest planeta. Al 2009 vaig estar donant unes classes a Seul, a Corea del Sud. Un home em va llegir la mà i em va dir que la gent que naixem abans d'hora – jo sóc setmesí- ho fem perquè tenim una cosa important a fer. Em vaig sentir identificat amb aquestes paraules. Jo no em moc per diners, hi ha una força i una passió que m'empeny. Com si estéssis aquí per estirar la corda.
 
- És la intuïció el que et fa avançar?
Suposo que sí. A vegades ens equivoquem quan volem intentar forçar una idea. És com començar la casa per la taula. És millor començar per escoltar-se a un mateix i poc a poc les coses se van definint...
 
- En canvi, poques vegades, les persones ens sentim satisfetes...
Jo de fet culpo a la porqueria de societat que tenim ara. Hem tingut massa en compte la superficialitat en lloc del contingut. Vaig estar a Galicia i em va impactar la 'Ciutat de la Cultura' de Santiago de Compostela. Aquest complex és un exemple de la barbaritat que hem permès. Igual que l'aeroport de Castelló o 'La Ciutat de les Arts i les Ciències' a València. És exagerat, desproporcionat. En el tema de la construcció, es fa molt evident el tema del continent i del contingut. Aquestes construccions reflexen el desastre social que patim actualment.
 
- En què veus més que s'actua des de la superficie...?
Un dels problemes més greus és que la gent té massa por. Els governs ho han fet molt bé. Han obtingut una gran massa de gent atemoritzada per enriquir-se, òbviament. Admiro la gent que no ha tingut aquesta por. A la vida t'has d'arriscar. Ara bé, no pots fer-ho si no tens clar el què vols...
 
- Has de trencar les normes...
Sí. Jo no he estudiat mai per tenir un diploma. No he acabat mai cap curs en una escola d'art. No he sentit la necessitat de tenir un títol. En el moment que sentia que ja havia après el que volia, marxava.. És aquí on entra el nostre criteri personal...
 
- Això no és el que ens ensenyen de petits...
Ho explicava en una conferència TEDx, Sir Ken Robisnson, un professor que investiga sobre els beneficis de les tècniques treatrals en l'educació. "L'educació i l'escola maten la creativitat", deia. L'escola, tal com està ara enfocada, forma éssers que saben executar, en lloc de crear. Això és el que volen els governs. Jo em vaig quedar molts anys a Bèlgica perquè és una societat que no té aquests fonaments. S'atreveixen a obrir nous camins... I això es veu molt en la cultura. Hi ha un públic entès i interessat en conéixer i en consumir. La cultura es veu com un bé econòmic i social.
 
Roberto Oliván i Anna Zaera
 
- Ets optimista respecte a la situació d'aquest país? O creus que anirem a pitjor?
Bona pregunta. Una de les coses que em va portar a viure aquí a Deltebre és que és un lloc que està una mica apartat del món. Quan era crio m'agradava trobar llocs únics que no estéssin explotats. Sempre m'ha entusiasmat anar a Fredes. Penso que si passés alguna cosa molt greu al món, jo em refugiaria allà. És com una coveta on tot es podria reiniciar de nou. Innatament, sóc molt optimista. Crec en les petites bombolles. Has de trobar el teu petit cercle per regenerar el món a partir dels teus principis.
 
- Té molt de sentit...
Recordo que fa uns anys estava a Londres quan va entrar en erupció el volcà islandès. Necessitava tornar a Brussel·les i es va tancar l'espai aeri. Tots els passatgers de l'avió van voler agafar l'EuroStar, i aquest tren subterrani es va col·lapsar. Aquella era la imatge més evident d'una societat col·lapsada. Realment, el progrés ens pot portar a societats plenes de por que poden arribar a saturar-se. Vaig vore que en aquell punt es podia trencar l'equilibri. S'hagués pogut crear algo molt lleig. "Per què no estic ara mateix a Deltebre o a Fredes?", em vaig dir a mi mateix.
 
- Premi Nacional de Cultura i Ciutat de Barcelona. Any de premis. Any de recollir fruits. Què sents quan et reconeixen?
No he sentit molt més que quan vaig rebre el premi de Cultura de Deltebre, o quan em van donar el petit pin de Deltebre... Fins i tot, diria que em va emocionar molt més el pin de Deltebre, que el Premi Nacional. Aquí a Deltebre vaig sentir una atenció molt personal, una voluntat molt de cor i molt plena... M'agrada molt l'apropament personal a la gent... Els premis grans em fan una mica de por, perquè t'exposen molt. Generen enveges i crítiques. I moltes vegades, la crítica em fa mal. Així és la natura humana. Capaç del millor i del pitjor.
 
- L'Enclave Espai de Creació va tenir un començament i un final. Et frusta aquest cicle finit?
Me vaig sentir molt trist de veure que no va funcionar com esperava. Era una aposta molt gran, que aquell espai pugués funcionar tot l'any... Però sempre dic que, per molt que apretes la mà, la fum i l'aigua troben el seu camí. Hem d'aprendre de la natura... Si això no ha funcionat, potser el camí era un altre...
 
- Potser aquest "fracàs" ha aplanat el camí per futurs projectes?
Sí, aquests petits intents van obrint escletxes. Vivim en un territori molt deprimit, però podem canviar les coses. Ho deia Elena Fabra -tècnica de cultura de Deltebre-, "El problema que tenim és que no ens valorem". L'Enclave va ser un petit gra de sorra entre molts dels interessantíssims projectes que s'estan movent actualment a les Terres de l'Ebre.
 
- El Deltebre Dansa, en canvi, és un èxit consolidat. Creus que aquest festival enmig del Delta ha estat una petita revolució, com diu el documental d'Albert Vidal?
Sí. Albert Vidal ha sabut entendre molt bé el que hi ha aquí. Els documentals “La ciutat efímera” i “La petita revolució” expliquen el que significa que durant dues setmanes gent de tot el món convisqui aquí. El Dalai Lama ja ho deia: "Necessitem una revolució. No d'armes, sinó una revolució espiritual". I això ho és. Allò bonic del festival és que ja hem transgredit allò artistic... Es tracta d'un moviment de gent que veu la vida diferent i vol viure-la d'una altra manera... I ho fa abraçant principis morals i ètics... Ells ja són lo canvi...
 
- 47 nacionalitats unides en un festival. Quina simbologia més potent...
Sí, i a més, amb la dansa es viu la idea utòpica del món que es dóna la mà. Ja no són estats ni nacionalitats, es tracta de la humanitat. Gent connectada tot i les seves diferències.
 
- Tu què n'opines dels nacionalismes?
Jo intento trencar barreres i no posar-ne més. Crec en les persones i no en els discursos d'alguns polítics. No entenc que els polítics parlin només sobre la independència o no-independència. El que intento és viure la meva vida des d'aquesta petita bombolla que engloba tot el planeta. I sumar cada cop més gent en aquesta nova manera d'entendre la vida. Crec que podem ser capaços d'organitzar-nos per viure millor. He estat darrerament a El Salvador i Mèxic, i em dóna la sensació que a Europa cada cop ens semblem més a les societats llatinoamericanes, en què el ric és molt ric, i el pobre molt pobre.
 
- Acabes la gira de A place to bury strangers. Què et queda d'aquesta peça estrenada al Mercat de les Flors?
Estic orgullós que una peça creada completament a l'Enclave hagi fet gira per tot el món. Ha estat la primera vegada que he parlat sense embuts del fet de sentir-me una persona una mica estranya...Volia fer reflexionar a la gent del mal que fem quan apuntem amb el dit a algú. Perquè potser aquella persona no és tan estranya... No ens hem de deixar emportar per la ignorància.
 
- Què tenen en comú els artistes?
L'artista no és només aquell que exposa la seva obra o s'hi dedica professionalment. Aquí a Deltebre hi ha molts artistes, perquè hi ha autenticitat. Un artista no és aquell que s'agafa a una moda, a un estil copiat o és politicament correcte. És una llàstima que hagin tret el cartell de Benvinguts a la Catalunya insòlita... Suposo que el van treure perquè no els agradava sentir-se raros. A mi, m'encanta sentir-me raro perquè, ara mateix, ser raro significa ser bo i autèntic...
 
- És compatible la familia amb les gires?
L'ésser humà sempre ha estat un nómada. Alguns diuen que els problemes de la humanitat van començar quan ens vam fer sedentaris. Ara bé, tenir un anclatge m'ha ajudat molt. De vegades, penso que, si no ho tingués, fàcilment em podria desequil·librar. D'aquesta idea va sortir l'espectacle “Homeland”. Estar a casa, em serveix per carregar-me de piles i amor per seguir donant.
 
- Què ens pots explicar del teu nou espectacle, Lonely together, que s'estrenarà el 9 de juliol al Festival Grec?
Em té una mica acollonit. És un espectacle totalment minimalista. Només amb dues persones dalt de l'escenari, sense vídeo, sense escenografia. Després dels premis, sé que hi haurà molta gent mirant-me, i això, et posa pressió.
 
--
 *Aquest espai està patrocinat per la Cafeteria Bombó de Tortosa. 
      

A

També et pot interessar