'El més important és que un quadre et commogue'

Amagat a les muntanyes que rodegen Tortosa hi ha un museu únic. Un espai on Josep Gaya (Tortosa,1962) troba la inspiració necessària per plasmar amb colors el seu univers personal i té exposada part de la seua obra. Els seus quadres d’inspiració onírica el converteixen en un referent al territori.

 

- Què pintaves de petit? Tenies alguna fixació especial?

Ja des de molt menut m'entusiasmava dibuixar. Estirar-me al terra de casa i fer dibuixos al mosaic... Solia pintar coses de crios: ninots amb espases, cowboys, vaixells... El que sí recordo és que m’agradaven molts els colors. Era més de pintar que de dibuixar.

 

- Què t’inspira a l’hora de pensar una composició?

El que més m'agrada a la vida és viatjar. Si pugués pintar en olors, sabors, sons... ja seria brutal. M'agrada traslladar colors i llums a la pintura.

 

- Creus que els teus quadres parlen de tu?

La gent que fa quadres per agradar no m'interessen. Un artista sempre parla d'ell. No pots parlar de la vida del veí. Són les teues vivències, els teus sentiments...

 

- Si la teua pintura reflexa la teua manera de ser, com et definiries tu mateix?

Com a persona? Diria que la meua pintura reflexa un vitalisme amb certa dosi de melancolia...Una nostàlgia amb sensibilitat. Un sentiment ple de tendresa...

 

- Com catalogaries l’estil de la teua obra?

Poc a poc he anat deixant el surrealisme i crec que és més precís dir que faig realisme màgic. Això significa que em baso en elements reals però col·locats d'una manera onírica, aleatòria.. M'agrada fer coses impossibles però que, a la vista, poden resultar creïbles. Al final és un realisme d'iees, un realisme intel·lectual...

 

- Quins elements concrets sobresurten en els teus quadres?

Un element molt recurrent és el mar mediterrani. També tinc predilecció per les formes humanes. Al principi pintava molts més homes, tenia un estil més agressiu i dibuixava recreant-me en les musculatures. Poc a poc l’he anat endolcint i ara pinto més dones perquè les formes són més suaus i delicades. I, això sí, sempre pinto espais oberts, amb molta llum. Igual un psicoanalista sabria donar-li una raó...

 

- Quines experiències t’han portat a ser el pintor que ets ara?

Vaig començar fent dalinisme total. Al principi, no tens una personalitat definida i agafes un referent literal. Cap artista neix per generació espontània, tots tenim influències. Als 22 anys, vaig anar a Itàlia i això va ser un cop al cervell brutal. Vaig començar a fer un estil pseudorenaixentista fins que vaig sentir que era una via que s'esgotava. No tenia sentit al segle XX pintar com feia segles. D’aquesta experiència em vaig quedar amb la bellesa, l’aura, l’ànima i la mística d’aquella època.

 

- Quin és el teu quadre preferit?

El preferit sempre és el que estic pintant. Una vegada el quadre està acabat ja és una idea morta. Ja he tret el bagatge de sentiments que volia.

 

- Què t’agradaria que trobés l’espectador en la teua obra?

El més important és que et commogue. M'agrada més una persona que vegi el meu quadre i li impacti i que no tingui diners per comprar-lo que o una altra que el compra perquè li fa joc amb el color del sofà.

 

- Com veus la pintura que es fa a les Terres de l’Ebre?

Crec que la gent ha estat molt conservadora. Ens hem de treure de sobre la idea dels Ports i les oliveres... Ens hauríem d'aixorejar una miqueta! Ja està bé de fer sempre el mateix...Un pìntor crec que ha d'aspirar a ser universal.

 

- Respons a la imatge de bohemi que tenen els pintors...

Internament potser sí, però no com a imatge de pintor sapastre, brut, que està com una

cabra. Crec que hi ha molt de màrqueting en aquesta idea.