Elogi de la còpia

Últimament hem vist com Hollywood compra els grans èxits del cinema europeu per refer-los i oferir l’estil genuïnament americà expressament dissenyat per al seu públic. No obstant això, tenim una altre cas similar, però a la inversa: pel·lícules europees que copien de manera descarada l’estil cinematogràfic de Hollywood. És el cas de la recentment estrenada Los Ojos de Júlia i que ha sigut capaç de rebentar les taquilles del cinema espanyol, tal  i com ho va fer el 2007 El Orfanato, també produïda per Guillermo del Toro.
En un primer anàlisi podríem arribar a pensar que Hollywood i el cinema comercial està en fallida creativa, però cauríem en l’error. La gran indústria del cinema creu (encertadament) que per recaptar diners ha d’oferir al consumidor un producte conegut, un model ja vist. La indústria no creu que el dissabte, quan estàs consultant la cartellera, et vinguí de gust veure alguna cosa novedosa. Així,  remakes, seqüeles, preqüeles i  sagues interminables com la de de Harry Potter sostenen el poder recaptador de l’entreteniment cinematogràfic.

Los Ojos de Júlia no és una excepció i la maquinària de màrqueting no ha dubtat en relacionar-la amb la més que coneguda El Orfanato. Mateix gènere, productor i la mateixa protagonista (Belén Rueda) ens evoquen irremeiablement a l'èxit del 2007. Amb una història diferent això si, però amb un estil visual similar, basat en un perfeccionisme tècnic molt acord amb el seu elevat pressupost.
No obstant això, i al igual que els diners no fan la felicitat, en el cinema tampoc garanteixen una bona pel·lícula. Es nota d'una manera descarada com tota aquesta maquinaria tècnica es posa al servei d'un guió ple de gratuïtats, trampes i girs impossibles. Com si es tractés d'un collage de tots els tòpics trillats del cinema fantàstic i de terror del cinema americà. Valgui la referència de l'epíleg còsmic amb què es tanca la pel·lícula, tant deutora de l'escena inicial de Contact (1997, Robert Zemeckis) i que per estar mal copiada, o més ben dit fora de context, proporciona al film un dels finals més estrepitosos que he vist des del final de la sèrie televisiva de Perdidos.

Possiblement l'únic encert narratiu de la pel·lícula sigui l'experimentació que fa el seu director Guillem Morales a l'hora de construir el punt de vista de la protagonista, composant les imatges en acord a la limitada visió que pateix per una malaltia degenerativa. Punt de vista que proporciona  la possibilitat de donar al públic la informació al mateix temps que la rep la protagonista. Tot això proporciona una tensió i un suspens d'alt voltatge que serveixen tant per enganxar al públic, com per emmascarar les deficiències que impregnen tot el film.
No dubto del talent de Guillem Morales, però ja sigui per les exigències comercials o per les influències personals artístiques del Hollywood de Hichcock, Steven Spilberg i companyia , però el cert és que la  pel·lícula es converteix en una còpia estèril de l'estil cinematogràfic nord-americà i que impossibilita les aptituds creatives i personals de l'autor. Sé que és molt difícil ser un geni, però per ser original, el truc està en contar el mateix però d'una altra forma, o dit d'una altra manera, es tracta de copiar bé... però que no es noti.