Damià Montes

Foto: 

Surtdecasa
Damià Montes al seu taller

Damià Montes: "Els objectes tenen ànima. Un tros de ferro, em demana què vol ser"

L'exposició 'La Sirga de la Vida' es pot veure al Museu del Mar de La Ràpita
Anna Zaera
,
18/05/2022
Arts
Visitar tallers d’artistes és entrar en refugis regits per legislacions pròpies. Damià Montes explica que quan troba un objecte abandonat al carrer o a una platja escolta el missatge extraviat que la peça en si vol oferir a la societat. Montes reorienta els materials que han perdut el nord. Montes, rapitenc de naixement, té un taller a peu de carrer al barri de Sants. Allà hi té els bodegons fets amb fusta tallada o “els convidats”, talles en forma antropomòrfica que va fer durant el confinament per sentir-se acompanyat. Inspirat pel mite d’Ulisses, diu que totes les vides tenen moments d’expansió i replegament i ell ara vol iniciar la tornada al poble, a l’olor intens de mar. Ara, ja jubilat de la seva feina com a professor de secundària, presenta la seva obra més recent a l'exposició 'La Sirga de la Vida' que es pot veure al Museu de la Mar de l'Ebre. Un conjunt d’escultures de ferro per a que reflexionem sobre la manera que tenim de relacionar-nos amb les tradicions, les persones i la cultura. Hem parlat amb ell.
Però aquest petit Ulisses que volia anar a viure aventures, descobreix que els monstres no són fictícis sinó que són reals. La vida d'adult comporta una serie d'obligacions i problemes que t'has d'enfrontar

- Comentes que vas ser director d'un institut del Raval a Barcelona i que t'acabes de jubilar. Ets un apassionat de la teva feina de professor?
Són instituts que, per la zona on estan situats, la Generalitat els anomena de màxima complexitat. Solen estar als barris on hi ha més problemes socials degut a la pobresa i al fet que han patit l'abandonament de les institucions durant molt temps. És normal que els alumnes no tinguin interès o no se sentin atrets pel tipus d'ensenyament que s'hi fa. Què s'ha de fer? Jo crec que a part de ser un bon professor amb la matèria que et toca, has de tenir uns valors. D'empatia, de solidaritat, de lluitar per canviar les coses. Si a més a més, tens la sort de comptar amb un equip humà molt bo i molt compromès com era el cas dels meus companys o companyes, les coses poden anar sortint molt bé. Vam posar les famílies i els alumnes com a protagonistes. No era pensar: què volem els professors o l'institut? Era pensar: què necessiten els alumnes? Vam canviar la manera d'ensenyar. Els alumnes han de ser protagonistes del seu aprenentatge i del seu ensenyament.

- I com es fa això?
La dinàmica de les classes va canviar. Vam trencar la lògica que el professor està separat dels alumnes i vam fer taules rodones per intentar que l'aula sigui també una sala d'estar. Es va revisar també el tema de les puntuacions, valorant l'esforç personal per sobre de si la persona sap o no sap la matèria. Hi ha problemes d'idioma o de context que fan que molts cops la gent no hi arribi. I a aquests alumnes se'ls ha d'enfortir. També teníem uns alumnes que feien de tutors i quan hi havia algun conflicte entre ells abans d'intervenir el professor o el director, intervenien els companys. Parlaven i pensaven si podien haver fet alguna cosa diferent. I a partir d'aquí, les coses van anar canviant. I, al cap i a la fi, va ser un dels instituts que més va remuntar.

  • imatge de control 1per1

- Quan comences a interessar-te per la pràctica artística i la filosofia? La reflexió és racional i l'art més instintiu?
Jo crec que sí. Ja des de molt petitet, al poble, tenia interessos per les dues qüestions. Primer per la part artística, i també tenia un cert interès per plantejar-me quin sentit té la vida, per què estem al món. Vaig tenir la sort de tenir uns professors molt bons que m'ajudaven a plantejar-me aquestes coses. Tot això acompanyat de certes lectures. Crec que en aquell moment no les entenia però m'estimulaven. Lorca, Machado, Celaya, Blas de Otero, els poetes que en aquell moment formaven part de la difusió escolar. També els nostres poetes catalans com Espriu. Després Unamuno o Ortega i Gasset. També la literatura existencialista com Kafka, Dostoievski o Herman Hesse. Tota aquesta barreja va fer que em planatges estudiar filosofia. Vaig acabar els estudis de filosofia i quan ja treballava vaig començar els de doctorat. Quan ja estava treballant de professor vaig fer Belles Arts i em vaig especialitzar en pintura, però sempre m'havia agradat molt l'escultura. Des de sempre feia una pintura amb molta textura, una espècie de barreja entre pintura i escultura. Fins i tot dedicant-me en cos i ànima a l'ensenyament sempre trobava moments per fer pintura i escultura.

- En aquesta exposició, li dones una segona vida a objectes que trobes al Delta de l'Ebre i a altres espais naturals. Per què?
Primer et diria que per una qüestió gairebé ètica. Ja fa uns anys que em vaig plantejar no comprar material nou. No comprar planxes de ferro, no comprar fustes. Perquè estem tirant moltes coses que evidentment es poden reutilitzar. Em preocupa el planeta i les noves generacions. Per tant, només per aquesta qüestió ja val la pena. Són materials que quan els agafes ja et van dient alguna cosa. Tenen ànima. Un tros de ferro ja m'està demanant que vol ser alguna cosa. Mitjançant el diàleg amb el material i fent proves i experiments van sortint les coses. La fusta i el ferro són materials molt potents i molt agraïts.

 


- Em sembla molt interessant això que dius que els objectes ja manifesten allò que volen ser. Tu, com a artista tens una antena per escoltar-los. Enlloc de fer el que tu vols, escoltar el que es necessita.
Ja et van donant missatges i senyals. És curiós perquè et pregunten a tu, com si l'artista fos el protagonista de tot. Evidentment, si no hi ha una persona que ho fa, les coses no surten, però jo sempre penso que al final som intermediaris. Treballo amb els ulls molt oberts, intentant absorbir allò que m'envolta. La realitat sempre t'està parlant. És la mateixa realitat la que té un discurs propi, i l'artista el que fa és actuar com un mirall, copsant tot allò que veu al seu voltant i transformant-ho en una obra d'art. És com si ens estéssim mirant al mirall.

- Ets com un mèdium.
Sí, un canalitzador de tota aquesta energia. Estic fent una carpeta que l'he titulada 'Gent'. I són retrats de persones que veig pel carrer. No son retrats realistes. Intento copsar l'ànima d'aquestes persones, l'estat d'ànim. Al cap i a la fi, el seu pas pel món. Com evidentment la vida és molt intensa i hi ha moments molt bons, però també moments delicats i molt durs, com tot això que estem passant. Veuràs que les cares son una mica expressionistes. Són persones que he trobat pel carrer. No busco models especials o gent important, son persones normals, vulgars, que ens podem trobar caminant.

- Què estàs fent ara?
Abans que preguntaves per l'art i la filosofia. L'art té una part de creativitat molt primària i molt emocional però també va acompanyada d'una reflexió. Darrere de vint pintures, potser hi ha tres-cents esborranys primer. Intentes investigar. Els colors, les formes i les textures que després utilitzaràs. Totes aquestes obres formen part de l'obra 'Coros', que vaig crear durant la pandèmia, com a sensació de col·lectivitat.

- L'exposició de la Ràpita te molts materials trobats a les platges del Delta, molts d'ells convertits en vaixells.
Si, els recullo i els porto al taller que hi tinc a Camarles. A part de les deixalles que la gent pot deixar, també hi ha cases fetes malbé. Hi trobo un tros de finestra, o un tros de material que la mar ha desfet i ja l'ha treballat. La mar ja ha fet la seva feina i ja t'insinua una forma. Els vaixells que hi ha a l'exposició estan fets amb trossos de fusta que la mar ha anat llençant, i ja m'anaven dient que allò havia de ser un vaixell. Aquesta metàfora de la sirga ens evoca que la vida és un recorregut d'anada i tornada. M'interessa perquè és molt bonic. Per exemple, si mirem aquesta aixada o aquesta fals, darrere hi ha hagut unes persones, i, per tant, aquests objectes són els testimonis d'unes vides passades. A més, de la gent de la nostra terra que ha treballat moltíssim. Pensava que estava molt bé transformar-les en un objecte artístic.

- Què et ressona d'esta vida de retorn, d'aquesta segona volta, de la tornada als orígens?
Quan ets jove has de sortir fora. Veníem d'una època molt fosca que era el franquisme. Ens volíem sentir lliures i protagonistes de les nostres vides. Vas a la gran ciutat pensant-te que és un paradís. La gran ciutat té moltes coses per un noi jove. En l'àmbit cultural és molt atractiu. Però aquest petit Ulisses que volia anar a viure aventures, descobreix que els monstres no són fictícis sinó que són reals. La vida d'adult comporta una serie d'obligacions i problemes que t'has d'enfrontar. Un cop has fet aquesta trajectòria, hi ha un moment en que t'atures, i emocionalment, també necessites un cert soseg. D'alguna manera contestar-te a la pregunta qui ets. Hi ha una base molt forta que diu que tu ets les teves arrels, i les teves arrels és el poble, la teva gent. És el nostre port, són els nostres arrossars. Sempre els has portat dintre, però, de sobte, tenen molta presència. Segurament com li passava a Ulisses tornes carregat d'experiències, algunes bones i d'altres no tant. Tornes a la teva mar, a les teves olors. L'olor de la mar tan forta que se't desperta la infantesa.

Exposició 'La sirga de la vida' de Damià Montes - Museu de la Mar de l'Ebre 2022
Del 22 d'abril al 3 de juliol
La Ràpita

Més informació: 

A

També et pot interessar