Jump to navigation
- Quan comences a interessar-te pel món de les presons?La veritat és que, de vegades, un projecte és com els teus fills, els gestes i després veus com comencen a caminar sols. L'obra 'Retomar sonidos' seria l'hereva del meu projecte 'Cooking in maximum security' que neix després que em convidessin a fer un taller en un mòdul d'alta seguretat d'una presó italiana. En aquell moment començava la meva carrera com a artista, perquè jo vénia del món del disseny i havia fet la carrera d'antropologia social. Aquell taller va ser breu, va durar un mes, però em va colpir. El temps en un centre penitenciari passa lent, però el que vaig viure tenia una intensitat a la que no estava acostumat.
- Per què?Surts fora i te n'adones de l'impacte, de la quantitat d'informació que has percebut. Així que em vaig plantejar tornar-hi. Em va entrar una mena d'interès molt visceral. Tenia ganes de poder treure més informació.
- Què et va semblar una presó?Tenim una impressió massa construïda per les pel·lícules americanes que hem vist. I, en realitat, cada país és un cas a part. Perquè una presó és la concentració exponencial d'una societat, d'una manera de ser. Jo m'imaginava que entraria a la presó i em trobaria amb uns mascles musculats sortint del gimnàs, però em vaig trobar amb una colla de gent gran de més de 70 anys, que molts d'ells portaven molt temps a la presó i estaven complint una cadena perpètua. És quasi inimaginable com una persona pot passar-se tant temps a la presó!
- Què és el que més et va impactar de la presó? Hi ha una cosa que em flipava moltíssim que era la distància de la mirada. Les mirades a la presó són molt curtes. Els teus ulls estan acostumats a espais molts més amplis quan estàs lliure, i un cop entres, tot es redueix. No és estrany que molts interns hagin de portar ulleres.
- Com va ser la interacció amb les persones que vas trobar a la presó?Espontàniament vam començar a parlar de menjar. Em van explicar com feien el pa o la pizza a la cel·la.- I això et va inspirar...Després la cosa es va allargar a altres centres penitenciaris. Vaig començar a recollir receptes d'interns. Vaig establir una comunicació per carta amb set centres penitenciaris d'Itàlia, de totes les parts del país, en la que les persones em parlaven de les seves cuines i les seves receptes. Resulta que a Itàlia els interns poden cuinar a la cel·la i, clar, a través de la cuina poden retrobar-se amb alguns records, olors, etc. D'aquesta experiència en va sortir un llibre que era un receptari però que tenia la particularitat que els interns explicaven les eines que utilitzaven per preparar les receptes.
- Un receptari fet per reclusos?Sí. Normalment els receptaris expliquen els components, és a dir, els ingredients, i la preparació, però no les eines que utilitzes per preparar la recepta. Com a les presons moltes de les eines de cuina no estaven, llavors vam trobar interessant parlar-ne. Clar, en un receptari tradicional posa: talla una ceba. I a la presó et preguntaries i amb què la tallo si no es poden tenir ganivets? Llavors explicava com construir-te un ganivet. I si no hi ha forn, com escalfar en un armari o utilitzant la calor de la televisió. - Vas continuar treballant amb això?Vaig venir a finals de 2013 a Barcelona i vam fer un cicle on em vaig trobar amb algunes dones i vaig començar a parlar amb elles sobre el fet de no poder escollir el teu propi dinar o sopar. Em van donar una beca de La Caixa, 'Arte para la mejora social', per fer un cicle de tallers i començar una investigació. Gràcies a això, i a altres persones que es van implicar des de el departament de justicia de la Generalitat, vaig obtenir el permís per entrar al centre pentenciari Brians I i 'Retomar Sonidos' sorgeix d'aquests tallers.
- Què vol expressar 'Retomar sonidos'?Que en un gest tan quotidià com fer-se el menjar hi ha una càrrega poètica i política molt forta. El menjar em va permetre reflexionar sobre un territori, el de les presons, que està súper estereotipat. La idea de cuina com a espai de mescla, com allò que creo amb el que tinc. A Brians I no hi ha el foc, que és l'element bàsic en què passes de natura a cultura. I què podíem fer si no teníem aquest element? Doncs intentar reproduir-lo amb un element tan intangible com és el so. El so evoca moments, transpassa territoris, temps... És dificil bloquejar-lo, perquè el so arriba encara que hi hagi barreres físiques, s'escola...
- A 'Remtomar sonidos' les dones evoquen accions com fregir patates o batre un ou i ho fan amb eines que poden trobar dins la presó...?Sí, els tallers tenen una cosa molt bona i és que són dinàmics. No saps mai amb el que et trobaràs. Sobretot quan els fas en territoris tan complexes com una presó. Aquí està el potencial humà, social, polític. Entre vàries activitats que vam fer, els vaig ensenyar un curtmetratge d'un director alemany que parla de dos interns d'una presó que cada diumenge a una hora exacta es reuneixen a la tauleta, posen un ganivet i un got de plàstic, una estovalla de paper i una espelma, i a través d'una meditació es traslladen amb la ment a un restaurant de luxe. Arriba el cambrer per obrir-li el vi que fa aquest soroll que tothom coneixem i una de les internes més actives em va dir: "Ostres Matteo, fa quatre anys que no sento aquest so!" Llavors vam començar a fer un llistat de tots els sons quotidians que havien desaparegut de les seves vides.
- El menjar evoca més coses...?No és només el menjar en sí, és la idea de truita de la mama, la preparació, sentir-t'ho teu. Llavors vaig portar exemples de com es podien reproduir aquests sons amb material de la presó. Vaig proposar construir el so a través d'objectes però de manera una mica complexa, afegint tot el discurs de "cuina bricolatge". Tots els objectes s'havien d'agafar del mateix centre penitenciari. Amb objectes que trobaven a l'enfermeria o al menjador. Hi havia aquesta gràcia de fer quelcom mig il·legal. I passaven hores i hores durant el dia intentant reproduir el so del ganivet. Hi havia una part gairebé rídicula que era molt irònica.
- Aquest taller el vas fer al 2015?Sí, i l'obra al 2016. Després vaig necessitar una mica de distància i treballar en altres projectes. Vaig passar un temps al camp de refugiats de Palestina, i ara estic treballant sobre fantasmes del franquisme a les ciutats. Tots són projectes que giren al voltant del meu interès principal.
- Quin és el teu interès?M'interessen les coses molt senzilles, les que tenim davant. I que si no les passem pel filtre de l'art no les podem reflexionar. De fet, aquest projecte no parla només de les limitacions d'un centre penitenciari, sinó de la impossibilitat d'escollir. Limitacions que no cal trobar-les en una presó, sinó també en una altra institució com pot ser la família o d'altres.
Web Centre d'Art Lo Pati
