Roser Arques

Foto: 

Cedida
Roser Arques

Roser Arques: “Cada festa és un petit món creat per una petita societat”

L’exposició ‘Festes a les Terres de l’Ebre. Mirades contemporànies’ mostra les festes ebrenques des del punt de vista més humà i desvergonyit
Roser Regolf
,
29/08/2018
Arts
Caos, violència, identitat i límits simbòlics. Les festes majors dels pobles ebrencs amaguen al darrere tota una gramàtica oculta. Roser Arques (Deltebre, 1985) ha fet una radiografia des de la visió més humana d’alguns pobles de l’Ebre. Un reportatge fotogràfic inspirat en el llibre de l’antropòleg Manuel Delgado, pel qual l’any 2010 va rebre el Premi Taronja de Tarragona. Gandesa, Deltebre, Godall i Jesús, i més tard Amposta, són els municipis que es mostren a la primera part de l’exposició ‘Festes a les Terres de l’Ebre. Mirades contemporànies’ que, fins al 30 de setembre, es pot visitar al Museu de les Terres de l’Ebre.
"Amb la fotografia també aprenc a sentir, a observar i a compartir amb els altres. És la font per a canalitzar el que penso, el que sento i la meva visió de tot allò que visc"
  • imatge de control 1per1

- Quin sentit té per a tu la fotografia?
La fotografia és llibertat. És un instant on tots els sentits sorgeixen a la vegada, estic amb essència i aquesta sensació és la que m'enganxa. Amb la fotografia també aprenc a sentir, a observar i a compartir amb els altres. És la font per a canalitzar el que penso, el que sento i la meva visió de tot allò que visc.

- Què t’aporten les festes majors per decidir documentar-les?
En el moment en què vaig plantejar-me el projecte ja em rondava la idea de documentar les festes. Volia defugir del Delta de postes sol i paisatges naturals. A mi m'interessa molt més documentar la gent: com viu, com xala, els costums i els rituals festius que realitzen. El Delta també és la gent i el seu dia a dia i vaig creure que és durant les festes on s’exterioritza l’essència de les persones.

- T'inspires en els textos de l'antropòleg Manuel Delgado, concretament en el llibre ‘La festa de Catalunya avui’...
El llibre em va arribar a les mans a partir del meu tutor de projecte final del Cicle Superior de Fotografia, el Marc Coromines. Jo tenia clara la temàtica, però no sabia quin fil conductor havia d'escollir. L’obra de Manuel Delgado va ser l'excusa per estructurar el projecte, i a la vegada em va ajudar a tenir una visió més antropològica de les festes.

- Què vols representar amb la fusió dels seus textos i les teves imatges?
Es genera una altra visió. És una anàlisi més profunda de tot allò que comporta la festivitat d'un poble. Crec que ajuda a donar resposta a algunes preguntes del perquè es realitza aquell ritual i no un altre o perquè ens comportem d'una manera determinada en aquell moment. Per altra banda, també és una manera de mostrar a través de les fotos la teoria que explica Delgado al seu llibre.



Imatges de l'exposició                                                                                                                 Foto: Roser Regolf

- Seguint amb els textos de Delgado, creus que poden conviure la tradició i la modernitat?
Bé, en algunes fotografies es pot veure com aquests conceptes conviuen i que el resultat esdevé un acte d’on surt una foto insòlita o pintoresca.

- A través de les cites que esculls il·lustrar, s'equipara les festes amb el caos i la violència...
En una festa no saps mai què passarà ni de quina manera. El sentiment festiu fa que les persones ens deixem anar en un estat d'eufòria, on la raó queda en segon pla. Per això esdevenen situacions caòtiques. I no només en les persones, sinó que el caos s’apodera dels espais, o de la manera de vestir i de menjar. L'ordre de la quotidianitat no existeix. Pel que fa a la violència hi ha diversos tipus: la més explícita i la subjacent, però que també hi és present.

- Gandesa, Deltebre, Godall, Jesús i més tard Amposta. Cada festa té la seva pròpia identitat?
I tant! Cada festa és un petit món creat per una petita societat. Amb una festa descobreixes la idiosincràsia del lloc, com es relaciona la gent, què mengen, què diuen... És una demostració social descarada i sense complexos.

- Deltebre és un dels llocs que vas escollir representar... Com va ser viure les festes del teu poble darrere la càmera?
Van ser tot un experiment en l'àmbit personal. Perquè em plantejava veure la festa a través d'una càmera i també perquè havia de documentar un tipus de festa que no comparteixo i que a la vegada he viscut. Això em feia plantejar moltes coses. La fotografia documental té aquestes coses, a vegades la realitat no ens agrada però succeeix i s'ha de documentar per a donar-ho a conèixer.

- Què has vist darrere de l'objectiu que no haguessis pogut veure sense la càmera?
Quan fotografio tinc la sensació que la càmera és com un escut. A vegades perillós, perquè et penses que estàs resguardada del perill i no és així.

- Parles d'una "gramàtica oculta" que s'amaga darrere les festes populars. En què consisteix?
Per a mi, la “gramàtica oculta” és tota la simbologia que envolta una festa. Tots els elements que la conformen, els quals percebem quasi sempre de manera inconscient i que ens formen culturalment com a societat.

- El reportatge et va portar a guanyar el Premi Taronja de Tarragona...
Va ser tota una sorpresa! Ara ho recordo i s'agraeix moltíssim, després de tot un any treballant amb el projecte constantment i que et reconeguin d'alguna manera l'esforç i el resultat sempre va bé. És una empenta per seguir endavant.

- Uns anys després, l'any 2016, vas afegir Amposta al conjunt d'imatges. Per què vas escollir el "correbars"?
A l'hora de triar les festes a fotografiar, sempre buscava que l’acte tingués unes característiques singulars que em permetessin un resultat més surrealista, irònic i crític. A més a més, Amposta era un dels llocs que no havia fotografiat mai i vaig veure que el “correbars” em donaria allò que buscava. I a la vegada també va ser una manera de reivindicar les festes alternatives.

- Seguint amb Amposta, podem veure una visió força diferent, principalment perquè les fotografies estan en blanc i negre. Com a fotògrafa, quina diferència hi ha entre una etapa i l'altra?
A part del blanc i negre, la meva visió ha canviat en aquests 12 anys. A mesura que madures personalment, a l'hora de disparar també ho fas i es nota amb el resultat. Amb el “correbars”, el plantejament era diferent, vaig decidir enfocar-ho amb un to més irònic. Crec que lliga molt bé amb l’essència d'aquesta festa.

Més informació: 

A

També et pot interessar