Joan Martorell, Elena Gadel i el seu Manual Inacabat...

Joan i Elena confessen ben aviat que són amics íntims. També amants de la música. Junts i per separat. Quedem amb ells a Barcelona perquè ens expliquin quin és el projecte que els ha unit als escenaris i que molt aviat trindrem a les Terres de l’Ebre. 

 

Manual Inacabat (per anar per la vida) és un recital de poemes musicats que brilla (especialment) al cartell dels espectacles literaris, en el marc del Litterarum 2011, però que ja té una trajectòria a l’esquena. “La idea de l’espectacle sorgeix el 2009 a Mallorca”, explica Martorell, que va rebre l’encàrrec de crear un espectacle que vinculés música i literatura. Aquest compositor i músic mallorquí va tenir clara l’elecció dels textos. Serien del també mallorquí Guillem d’Efak, un poeta que havia conegut en vida i que el captivava. “Era un artista polièdric”, resumeix, “sabia escriure, cantar, recitar, interpretar...no tenia por a res i a mi m’agrada la gent atrevida”, apunta. “Vaig agafar tot el seu poemari i vaig començar a imaginar música en les peces que més m’agradaven”. Després, Martorell va buscar fórmules per trobar les persones que millor interpretéssin aquests textos. Primer els va recitar l'actor Jordi Boixaderas, després els va cantar Marta Elka.

 

La novetat en aquesta ocasió serà la veu d'Elena Gadel. Martorell la va conèixer a Mallorca quan feia de Rizzo al musical Grease i, després de connectar molt bé, van fixar com a assignatura pendent treballar junts. Fa un temps ho van provar posant música i veu a Sa Torrentada, un dels poemes més emblemàtics de Guillem d’Efak per a un disc benèfic. I vist l’exit, ara repeteixen amb el repertori de Manual Inacabat (per anar per la vida). 

 

“Hi ha una part de les nostres carreres que tenen un punt en comú....”, diu Elena, “aquesta atemporalitat...”, continua. “Jo no vull disfressar-me, vull seguir fent la música que a mi m’interessa”, afegeix Martorell, amb sintonia amb les paraules de la seua companya i molt crític amb les fórmules d’èxit més enllaunades. Precisament en aquest espectacle guanya l'autenticitat. “Són poemes en els quals et sents tu mateix”, diu el músic. I a l’escenari es deu notar encara més aquesta veritat. “Ella és la veu que a mi em falta”, sentencia el Joan de l’Elena (n’Elena com li diu ell). "Els meus dits són al piano i els meus ulls a n’Elena”. Les paraules no se li acaben. I ella -tan sexy, fràgil i lluminosa- el mira amb la mateixa complicitat  que ell - tan espontani, obert i honest- . Tenim moltes ganes de sentir-los* en directe.