Jump to navigation
Llagostera-Pitxó (Alcanar, 1955) fuig de la parafernàlia dels arguments i contesta amb monosíl·labs. No perquè no sàpiga, sinó perquè obvia tot allò que no és essencial. Perquè és tan concís i geomètric com pintant. El truco per telèfon mentre està a un bar del seu poble que és diu Pa d'Art. "El coneixes?", em pregunta. "Ara arriba un colega que lluita contra el projecte Castor", em diu sense formalitats. Pitxó, així el coneixen els veïns d'Alcanar, em descriu cada lletra que forma el seu nom familiar, i m'explica que a Barcelona es confonen i se sorprenen perquè es pensen que es diu peor en català. Es dedica des de molt jove a expressar-se a través de la pintura. Ha trobat en els rostres la seva particular part que conté el tot. Els seus rostres de mirada dolça i tendra o pel contrari plena de ràbia, angoixa i melangia són la seva porta d'accés a la vida exterior però també a la interior, com ell mateix diu. La sala d'exposicions temporals del Centre d'Interpretació de la Terrissa de la Galera acull 'La mirada de les dones', una mostra de quadres de gran format al voltant del rostre femení. Les seves obres, que sovint són olis, es caracteritzen pel collage, ja que hi afegeix materials quotidians recuperats, com ara trossos d'espills, botons, cartró, roba o ceràmica... Hem parlat amb ell.- Quan comences a pintar?Vaig començar de forma més seriosa als vint-i-pico, després d'anar a classes a l'Escola d'Art de Tortosa i Vinaròs. Però les classes les vaig trobar molt avorrides. Quatre hores allà fent el mateix... Després d'això ja vaig començar a fer exposicions.- Però abans d'anar a classes ja pintaves?Sí. De jovenet ja pintava cares, expressions. M'agraden les cares perquè totes expressen alguna cosa. Però crec que a la gent, el tema de les cares, no els agrada massa. No ven.- No ven perquè intimida una cara que et mira?Sí. La gent prefereix tenir un quadre d'una ermita que una cara que el mira.- Què signifiquen per tu aquestes cares?En cada mirada hi ha molta profunditat. En les mirades hi ha tot un univers d'emocions.- T'inspires en persones concretes?M'inspiro molt en els diaris. Quan trobo alguna cara que em resulta suggerent, l'intento reproduir. També m'inspiro en amics i en persones que conec.- També utilitzes altres materials per fer una espècie de collage?Sí. De vegades, en lloc d'arracades, poso trossos d'espills perquè l'espectador també es miri a ell mateix. Perquè així qui es miri sempre vegi alguna cosa de si mateix. És un efecte mirall. De fet, m'agrada exposar a llocs de pas o a bars per poder arribar a gent diferent.- Ho prefereixes a les galeries?Això de les galeries és una animalada. A Barcelona has de pagar quasi 3000 euros per ser-hi. Després ells et fan la propaganda i tot, però hi ha persones que no tenim aquests diners!- Pintes cada dia?No podria viure sense crear. S'ha de ser sincer per això de crear. Perquè sinó, no té gràcia.- Veus molt art que no és sincer?Com tot en la vida. Crec que si tingués molts diners pintaria d'una altra manera. L'estat emocional és determinant a l'hora d'expressar-se.- Quins són els teus referents?Molta gent diu que la meva pintura li recorda a Modigliani, Klimt, Gauguin...- Consideres la teva obra reivindicativa?Sí, segur. Trobo que també es pot reivindicar en una mirada o una cara.- Com és el teu dia a dia?De matí sempre pinto. Començo allà les 10h. Això de pintar no és una cosa que puc fer seguida, perquè enganxo roba, miralls... Però com tinc el taller a casa, és molt còmode. I sí, pinto tots els dies.- T'inspira l'entorn?Clar. Tot. Però jo ho intento camuflar. Als amics ja els he pintat a tots. Estan farts que els pinte. Ja no volen que els pinte més.- T'agrada viure més al camp que a la ciutat?No creguis. M'agraden les dues coses. Aquesta terra m'encanta, és tranquil·la i fantàstica, però hi ha pocs llocs on exposar.- I per què quadres de gran format?Obligues a mirar-ho d'una altra manera. Puc exagerar més les mirades, i els trets que m'interessen.- Alguna cosa que encara no t'has atrevit a pintar?Porto tants d'anys... Precisament del que tinc una mica de por és de repetir-me, però crec que no. Està controlat. Crec que no tinc cap deute amb aquestes coses.- Trobes que la figura de l'artista està massa divinitzada?Ara es dóna més importància a la forma que tens de vendre't que a allò que fas. Tothom et dóna consells. "Hauries de posar un cartell més gran anunciant-te". Ja no miren el que fas, només si el cartell està ben fet. És tot una mica màrqueting. S'està més pel màrqueting que pel que fas.
