Laia Solé: "La mediació és gestionar la incertesa"

'Ecosistemes de les cures' és un projecte participatiu sobre el treball de les cures a Lo Pati

Anna Zaera

24/04/2025

Arts

Laia Solé (Vic, 1976) ha iniciat al Centre d'Art Lo Pati el projecte 'Ecosistemes de les cures' un projecte pilot engegat pel Departament de Cultura i el Departament de Salut amb quatre artistes en quatre centres d'art. En el cas de Solé parteix d'un procés participatiu sobre el treball de les cures, juntament amb una quinzena de persones del col·lectiu Escola del Cuidar, una iniciativa conjunta de professionals del CAP d’Amposta, l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Montsià i els Serveis Socials de l’Ajuntament d’Amposta que va nàixer per donar suport als cuidadors no professionals de persones amb demència. El projecte forma part d’una línia de recerca en la qual anteriorment havia treballat l’artista sobre la visualitat: sobre allò que fem visible i allò que no és visible, a través de la creació col·lectiva d’imatges i textos que s’aproximin i contribueixin a pensar, fer visible, i reconèixer la feina de les cures. Ara, a l'equador del procés, ens explica com han viscut aquestes trobades amb agents vinculats a l’Escola del cuidar.

- Has començat a treballar com a artista amb l'Escola del Cuidar. Com explicaries aquest projecte?
El projecte sorgeix arran de la pregunta: "Qui cuida els cuidadors i cuidadores?" A mi em va interessar aquesta línia de treball de mediació, perquè ja havia treballat anteriorment al voltant del concepte de les cures. És un espai de socialització, però també de formació i acompanyament. El projecte s'inscriu en l'Escola del Cuidar i participa de les seves dinàmiques a través d'una serie de tallers. Com a través de l'art podem aproximar-nos a l'experiència dels cuidadors.

- Què has estat fent en aquestes primeres sessions?
M'agrada treballar en espais on tinguem cura els uns dels altres i també un espai on ens ho passem bé. Si no, no cal que ens hi posem. També crec que ha de tenir sentit el que fem, i això és bastant arriscat. El primer dia que ens vam trobar a Lo Pati em van fer una pregunta molt interessant: "I això de què ens servirà?" És una pregunta que en el món de l'art és molt difícil de respondre, però que té molt sentit.

- I què vas contestar?
Que les imatges tenen molta capacitat d'aproximar-nos a emocions i a idees. Sensacions que de vegades no és possible expressar amb paraules. Per exemple, podem parlar de la sensació de buit simplement retallant una cara d'una revista, i veure com potser l'interessant no és la cara en si, sinó el forat que queda en la revista quan extreus la cara. També els deia que l'important és que fem un treball amb el cos, perquè normalment ens ho acabem quedant tot al cap, artistes i no artistes. Hi ha d'haver aquesta part de baixar-ho al cos i a les mans. Com a tercera cosa els vaig dir que si ho creiem pertinent estaria bé compartir amb la ciutadania aquests tallers com una manera d'obrir l'experiència de ser cuidadors a les altres persones.

- Quines persones participen en els tallers? Són professionals o només cuidadors?
Són cures radicals. Perquè és totalment horitzontal. Vull dir que hi ha tant professionals com persones cuidadores com persones excuidadores. Hi ha la terapeuta ocupacional, la infermera, la metgessa, la persona de serveis socials juntament amb els cuidadors i cuidadores.

- Com heu iniciat el treball?
Amb una llibreta de camp que ens servirà com una llibreta del recorregut que farem per anar apuntant idees o imatges. Però l'interessant d'aquests projectes és que sempre apareixen coses imprevistes. És un treball de gestionar la incertesa. Un dels exercicis era demanar-los buscar imatges sobre l'arxiu familiar i que es fixessin en el contacte entre les persones. Si s'agafaven la mà, si estaven molt prop o no. Em va semblar un exercici molt bonic. Això va calar fort i a cada sessió han anat portant imatges pròpies i hem jugat a refotografiar-les o reenquadrar-les. Sense voler, anem parlant de la fotografia com una eina que parla dels vincles que ens uneixen a les persones. Al mateix temps també hem fet exercicis de pensar altres fotografies que expliquen què és l'experiència de cuidar.

- Què fareu a partir d'ara?
Treballar-les amb serigrafia tèxtil.

Una de les imatges fetes durant el taller | Foto: Cedida
- Què has observat en aquest temps de procés?
Moltes persones m'han dit que no s'imaginaven que poguessin arribar a jugar així amb les imatges. Que un estri tan habitual com la fotografia familiar podia donar tant de joc. Cada setmana els hi porto les fotografies que hem fet el dia anterior. N'hi havia una que l'havia reenquadrada i només es veia una mà. Ningú sabia massa qui era i finalment vam veure que era el fragment d'una imatge d'una de les participants. Hi ha moments molt bonics. Quan veus que cada setmana porten una fotografia.

- És una forma de donar més visibilitat i sentit a les cures?
Sí, com l'art ens possibilita pensar i pensar-nos. L'art enmig d'aquest grup tan divers és com un alienígena, i això va molt bé perquè al no ser una pràctica habitual per la majoria de participants ens posa a tots i totes al mateix nivell i ens permet pensar-nos des d'un lloc diferent.

- Vols dir que les persones no estan familiaritzades amb l'art?
Això té molt a veure amb el tipus d'educació que hi ha hagut en aquest país. Vaig preguntar: "Quan va ser l'última vegada que vau dibuixar'" I clar, tothom se'n va a la infantesa! Jo sempre dic que cantar, ballar i dibuixar són expressions molt naturals que sovint les deixem aparcades.

- Amb quin aprenentatge et quedes, de moment?
Em sembla que el segon o el tercer dia els vaig portar una fotografia on apareixien unes mans que aguantaven unes mans i un mòbil. Hi havia un embolic de mans. I algú va dir: "Ostres, està malament aquesta foto". I jo els hi deia, no ens hem de demanar si una fotografia o dibuix està bé o malament, sinó si ens funciona. "Funciona aquest dibuix?" I era una fotografia que funcionava bé per explicar què és un espai de cures. La idea és aprendre a relacionar-nos amb les imatges d'una manera diferent.

- En certa manera, embolcalleu les cures d'una vitalitat que potser no es troba en el dia a dia?
Hi ha el perill que sigui una tasca que es fa molt en soledat. Llavors, en aquest sentit, tenir l'Escola del Cuidar ajuda moltíssim.

- Com es farà públic aquest treball?
La idea és que al maig juguem amb tintes i serigrafia i que al juny hi hagi una presentació pública dels resultats. Potser una instal·lació tèxtil itinerant? Però encara no ho sabem. Serà el que vulgui el grup.

- Finalment, amb què et quedes del treball fet?
La principal transformació que he vist, i és el que fa que m'agradi treballar en mediació, és que hem començat observant i analitzant imatges, per acabar essent productors i productores d'imatges, d'idees i de sentit; per exemple, a la darrera sessió on a banda de seguir refotografiant imatges de l'àlbum familiar per aproximar-nos als vincles que ens uneixen amb les persones, vam dibuixar fotografies que expliquen altres aspectes de ser cuidador i cuidadora. Van sortir idees i imatges potents. Un exemple és el dibuix d'una casa amb porta però sense finestres, que funciona simbòlicament per parlar de la tristor... Tantes idees i imatges van sortir com participants hi ha.