Mako, molt mako

Feia temps que no veia un cartell de cinema amb un títol tan encertat com el que ens proposa el director mexicà Alejandro González Iñárritu. El joc de lletres emprat en la paraula “Biutiful” denota una saludable ironia a l’hora d’exposar les misèries, la brutícia i les condicions d’explotació que viuen un grup de personatges en els baixos fons de la Barcelona d’extraradi. I és que després de la visió d’ensomni i d’arquitectura celestial de Gaudí a Vicky Cristina Barcelona (Woody Allen, 2008), la capital catalana torna a ser localització mundial cinematogràfica, aquest cop per retratar la part més invisible de la ciutat.

La història gira al voltant de la figura de Uxsbal (Javier Bardem), un pare obligat a portar sol els seus dos fills i líder d’un negoci il·legal format per manters magrebins i pirates xinesos. Si a tot això li sumem els problemes amb la seva ex-dona drogadicta i un diagnòstic d’un càncer terminal, la pel·lícula es converteix en una crònica dels últims dies d’un personatge que es veu obligat a replantejar tant la seva relació amb la família com el tracte de semi-explotació de la seva xarxa d’immigrants il·legals, per redimir la mala consciència que li ofereix la imminent perspectiva d’una mort a curt termini.

Amb aquest plantejament, el director mexicà abandona les estructures narratives corals de temps fragmentats que tant bon resultat va obtenir amb Amores perros, 21 gramos i Babel, per oferir-nos una història totalment lineal de personatge únic. No obstant això, tot i la fàcil lectura que ofereix aquesta estructura no se salva de les deficiències d’un guió sobrecarregat
de subtrames irrellevants i desprovistes de conflicte (que fan encara més llarga la excessiva duració del film), que ens traurien de la història si no fos per la més que correcta interpretació de Javier Bardem, omnipresent en tota la narració i que fa possible el miracle de fer creïble un paper que encarnat per algú altre hagués pogut resultar ridícul.

A nivell visual cal destacar la magnífica composició d’imatges urbanes de la Barcelona decadent que sintonitzen amb el descens personal cap a la mort d’Uxsbal. Construïdes a partir d’una fotografia fosca i un tractament artístic valent que no escatima en afegir brutícia a les localitzacions del rodatge, per tal d'aportar més credibilitat a la misèria tant física com moral dels seus protagonistes. També hi trobem una característica visual que porta el segell de l’estil del director mexicà consistent amb la filmació de càmera en mà, que li donen a la imatge la tensió i el nervi que no ha sabut carregar des del guió.

Ens trobem, en definitiva, davant una aproximació al fenomen de la immigració (més o menys pretensiosa), on trobem les històries de gent condemnada a sobreviure en els paràmetres de la marginació social i de la clandestinitat. Una representació de les vides silenciades i oblidades de les parts més invisibles de les ciutats… tot i que la realitat sigui més dura.