Manel Margalef, la caiguda de l'imperi de l'opulència

Les 6 claus per entendre l'exposició 'Sub-versió' que es pot visitar al Centre d'Art Lo Pati d'Amposta

Anna Zaera

03/10/2015

Arts

Manel Margalef (Amposta, 1963) va vivint mentre reconstrueix els seus passos. Camina en paral·lel als espais que habita, als espais dels que s'enamora, que ocupa, que transforma, que abandona i que es retroba com a missatges reveladors del camí fet. Així va traçant la seva identitat, a través dels objectes que manipula o que altera, o que el manipulen i l'alteren a ell. El dissabte dia 3 d'octubre estrena l'exposició 'Sub-versió' al Centre d'Art Lo Pati d'Amposta, una obra pensada expressament per aquest equipament, que ell ha vist consolidar. És per això, que aquesta exposició és un dels esdeveniments culturals més importants de la tardor o, fins i tot de l'any, a les Terres de l'Ebre. Lluny dels grans centres d'art contemporani, però en un territori que cada cop més reivindica la seva identitat com a espai de creació, Margalef presenta una obra plena de referències globals, però sense obviar les connotacions als espais rurals, a la cultura popular, fins i tot a les construccions típiques de la zona, com els miradors d'ocells. Hem volgut recollir en 6 punts aquelles claus que ens ajuden a interpretar aquesta exposició que es podrà visitar fins al 9 de gener.

1. Espais i objectes, intermediaris entre l'artista i el món
El cas Fadessa el va inspirar. Maquetes de vivendes. Promeses de paradisos artificials que mai van ser. “Tot allò va generar un context social de necessitat”, diu Margalef. Una vegada perduda la riquesa, qui som? Margalef deia fa dos anys amb motiu de la seva exposició 'Input/Output' a Castelló que “els espais que habitem actuen com a interlocutors de nosaltres mateixos. Ens tornen la imatge del que som. I analitzar-los i deconstruir-los ens ajuda a entendre'ns millor i, sobretot, a copsar la cultura i els valors que ens envolten”. L'artista va començar la seva carrera reflexionant sobre el paisatge de les Terres de l'Ebre. L'inquietava la dependència que tenim cap als territoris propers. Cada cop més, el cercle es va anar tancant per posar el focus en els seus espais privats - domèstics -. Qui som? D'on venim? En aquesta exposició, Margalef continua donant voltes a l'habitatge com a reflex. De fet, algunes de les peces més grans de l'exposició són portes d'estil neoclàssic recuperades d'una vivenda pròpia que va haver de vendre quan va esclatar la bombolla immobilària. "Aquesta exposició és un autoretrat", diu. "Alguns vam ser massa romàntics, i no vam calcular bé les conseqüències de les nostres inversions".

2. Fantasmes propis i desnonaments aliens
L'exposició té aquell aire d'elegància desfeta, de buidor, de final. La mateixa sensació de decadència que ens produeix un parc aquàtic a l'hivern o un hotel de platja abandonat. Un lloc on hi va haver opulència, però on ara ja no en queda. Només resten els objectes “salvats”, diu l'artista, en forma de "vestigis" del que va ser. Un lloc on el luxe ha donat pas al desnonament, a un silenci que inquieta, si no fos pel cant estrident dels ocells, que dóna un contrapunt orgànic al ciment un cop entres al Centre d'Art Lo Pati. Set anys després de l'esclat de la bombolla immobilària, l'artista es pregunta: "Què ha quedat de tot allò?". Durant aquest lapse de temps, "ens hem enfrontat a un dels canvis socials més importants de l'últim segle" explica. "Una crisi que ha trencat estructures i ens ha portat a viure en una autèntica deriva", comenta Margalef. Els artistes han pagat també els plats trencats, està clar.

3. La sub-versió o qui conjuga les lletres?
La subjectivitat ho impregna tot. I clar, també el títol. Això no és només una "versió" dels fets. Sinó és també una "sub-versió". Una amenaça, una ganivetada furiosa al sistema. Un atac violent que ve del dolor. Margalef carrega contra la versió oficial i la majoritària. La que donen les explicacions oficials darrere d'una pantalla de plasma o la que surt a la portada dels diaris. L'artista sap que els missatges sempre són intencionats. De la mateixa manera que els conceptes. En una de les parets de la sala, una sopa de lletres posa de manifest l'emergència de nous conceptes que dibuixen un escenari nou. "Fa deu anys ningú sabia què volia dir la paraula desnonament, i ara és habitual als telenotícies", diu davant dels companys de la premsa. Els ciutadans de seguida les aprenem. A força de repetició. Però qui conjuga les lletres?

4. Les icones salvatges o domesticades
Les cornamentes, la pell, els animals dissecats i les làmpades barroques que ja no pengen del sostre. Són símbols fallits d'una societat de l'aparença. La societat burgesa representada a través dels objectes que no estan dempeus, sinó que descansen al terra, entre runes. Tots aquests elements estan envoltats de cablejat i d'un garbuix de plàstics que mostra les entranyes d'un sistema abusiu. En el mateix espai, a voltes diàfan, a voltes ombrívol, la quotidianitat del sofà conviu amb els animals salvatges - el Museu de les Terres de l'Ebre n'ha cedit alguns dels seus animals dissecats - que no s'han deixat domesticar. O sí. Espècies, algunes d'elles en perill d'extinció, que miren desafiants tot allò que passa al seu voltant. Alguns carnívors, alguns herbívors, alguns directament depredadors. I mentrestant, a la paret, es projecten éssers microscòpics, tèrmits, un grup d'insectes socials que mengen fusta i van rossegant l'esquelet de tot plegat. A la part contraposada, una altra projecció. En aquest cas, circuits neuronals tenyits de verd fosforescent. La nostra consciència en venda. La nostra consciència alterada. I les neurones, forats d'un camp de golf. Davant d'això, només queda reivindicar la poesia dels espais. "Alliberem espais deshabitats" amb lletres de pinzellada ràpida, amb lletres de sang negra.

5. Els espectadors, entre els gegants i els capgrossos
És l'espectador còmplice d'aquest discurs? Margalef ha volgut deixar un punt de fuga. "No vull que el meu discurs sigui tancat". Tres capgrossos es miren la sala des d'un extrem, a través d'un mirador d'ocells del Delta de l'Ebre. "Es tracta d'una arquitectura creada dintre del paisatge, creada per contemplar i visionar la natura", diu l'artista per explicar un dels elements més sorprenents de l'exposició. "Aquesta peça qüestiona tot el concepte". És una riota. Un intent de treure la caricatura per fugir de la gravetat social, i també de la gravetat del discurs de l'artista. És una mirada popular, democràtica. Com el cartell de les festes majors dels pobles del Montsià. "La mirada mai està lliure de condicionats. I aquesta estructura té les seves limitacions. Només deixa una obertura rectangular i no permet la visió lateral", puntualitza Margalef. Però els que s'ho miren són homes de galtes lluentes, i panxa feliç, lubricats pel sistema. La peça que és la primera o l'última. Depèn.

6. La (des)ubicació en trànsit
"Ja he viscut el meu particular dol", diu Margalef. Han caigut els ideals de l'artista? El dol no és res més que l'adaptació al canvi. I aquesta exposició, la primera individual que l'artista fa a la seva ciutat, és l'assumpció que les Terres de l'Ebre també són un espai digne per a l'art. Perquè tot allò que està fora, també pot estar dins, com en certa manera venia a dir Margalef amb el seu treball 'Input/Output'. Margalef, tot i que passa bona part de la setmana a Tarragona, on es professor a la Universitat Rovira i Virgili, se sent còmode mantenint aquesta relació activa i nodridora amb el territori. Mentre les arrels el vinculen amb la terra, la tija busca fotosíntesi més enllà del Coll de Balaguer. "Moltes vegades a les Terres de l'Ebre ens creiem molt autosuficients i això tampoc és bo", diu en contrapartida, conscient de l'ebullició que viuen grans ciutats com Londres o Nova York. "Hem de començar a desubicar-nos", diu. No hi ha dubte que els llocs, els espais, els territoris, les cases, i tot allò que ens atura del trànsit continu és el que més captiva aquest artista.