Jump to navigation
- Com et converteixes en la dona artista i emancipada que ets ara mateix? On comença tot plegat?Crec que el principi de tot és la família. Els meus pares tenien moltes ganes que els seus fills se superéssin. La botiga dels meus pares a Amposta, Casa Chordà, era la gran superfície més petita del món. La primera televisió que va haver a les Terres de l'Ebre, la Telefunken, la van portal ells. Es notava que ja els agradava la innovació.- Vas ser la petita de tres germans...Sí, el meu germà va agafar tifus després de la Guerra Civil. Els meus pares van pensar: "Aquest és morirà", i van encarregar un altre xiquet. I va sortir aquesta revolucionària! Sempre m'ho deien de petita: "Això és pitjor que un xiquet!"
- Ja es notava el teu caràcter...Portava el pèl de punta, no volia anar a la perruqueria...- La teva primera professora de pintura et comença a obrir els ulls al món...Sí, em fascinava que Marisol agafés l'autobús per anar a banyar-se a La Ràpita. Ostres! No em podia imaginar que es podia anar a la platja sola! Vaig començar a emmirallar-me en aquesta dona que a mi em semblava moderna.
- Com recordes les Terres de l'Ebre en aquella època?Més autèntiques. No hi havia passejos marítims, ni aquesta obsessió per escombrar-ho i netejar-ho tot perquè vinguin els de fora. Això és duríssim. Potser ens fa guanyar llocs de treball, però ens fa perdre la identitat. Les Cases d'Alcanar eren un paradís quan jo era menuda. Ara és tot "cementito”.
- Hi ha una gran influència de la natura en la teva obra...L'anada cap al mar del territori i del riu, que s'acaba amb aquelles potes, sempre m'ha fascinat. És com una memòria viva que es mou. Líquida. Temporades senceres he pintat aigües. Sempre he portat a dins aquesta fascinació per la búsqueda de la bellesa. - L'actitud dels paisatges a la teva obra descriu el teu moment vital...Si, hi ha un moment que la placidesa del mar es converteix en obsessió pels naufragis. - Per què? Veus que hi ha vides que es desmoronen. Per exemple, em fa mal sotir al carrer i vore l'empresa dels meus pares de tota la vida, que s'està desfent. Moltes vegades tinc la sensació que tota aquella vida a Amposta va desmoronant-se. - Vas viure anys molt bons a Amposta, i vas fundar 'El Llar' juntament al teu ex marit, el pintor Josep Niebla.Sí, a Amposta es va fer l'únic certamen o festival de Cançó Catalana dels Països Catalans el 1968. 'El Llar' va canviar el destí de molts ampostins. Es van crear parelles, es van desfer... Hi havia homes i dones que eren més moderns i que necessitaven acostar-se al proletariat. Tinc una amiga meravellosa que sempre em diu: "Sort que vau obrir 'El Llar'!" En un estiu, ella va descobrir el món. Va deixar la seva parella, i això la va portar a tenir una vida molt més interessant de la que hagués tingut.
- Durant anys vas pujar i baixar d'Amposta a Barcelona. És a la ciutat on vas entrar en contacte amb moltes dones feministes i artistes i juntes vau formar un espai anomenat 'LaSal'.Sí, 'LaSal' va ser molt important aquí a Barcelona. Vam comprar un local al Barri Chino, i tothom recelava de nosaltres. No sabien què havíem anat a fer-hi. "Si no són putas, qué quieren?" Ens deien.- Vau fer una agenda feminista...Sí, hi van col·laborar moltes dones. Pintores, il·lustradores, poetes, escriptores, filòsofes, cantautores... Afegiem imatges com la d'una aspiradora que està engollint una dona vestida de núvia. "Seràs deglutida pel sistema", volíem dir! Aquesta imatge encara serviria ara. Està passant el mateix!
- Arriba un moment que passes dels paisatges a pintar vagines...Vaig començar a treballar des de l'interior. Pintant vagines i vulves des de diferents punts. Quan em vaig quedar embarassada em feia autoretrats cada mes. Buscava qüestionar i reafirmar la meva identitat. La d'una dona embarassada que diu: "Quines tetes se m'han fet!"
- Una de les obres que més va sorprendre va ser el coitus interruptus, que precisament és una de les elegides per exposar-se al Tate...Suposo que vaig fer aquesta obra perquè ja n'estava una mica farta del coit. Sembla que sigui el més important del món! Jo diria que no tant, no?- A l'exposició 'The World Goes Pop' han seleccionat dos quadres teus que s'afegeixen a aquesta mostra internacional. Per què creus que han seleccionat la teva obra?La mostra destaca que, tot i que moltes vegades els artistes americans van ser els més reconeguts, s'estaven fent coses molt interessants a la resta del món. Jo apareixo al costat de l'artista Judit Chicago. Ella va ser considerada com la primera mostradora de la vagina. Però no era la primera, la primera vaig ser jo.- Des dels anys setanta, la globalització ha anat en augment en moltes esferes de la vida...Sí, s'ha ampliat tota la bondat, però també tota la maldat. Torna a ser un cicle, però molt més gran, perquè els mitjans de comunicació són brutals. Tot traspassa gairebé amb l'aire. És molt més fàcil trobar aquí nois que vagin a lluitar amb Estat Islàmic.- Quan et gires cap al passat, què veus? Estàs més feliç ara que abans?Més feliç, no. La vida porta coses afegides que són molt dures. És difícil acostumar-se a viure amb molt pocs recursos, a viure amb una persona malalta que l'has de cuidar. I això ho has de fer. Si tens responsabilitat, no ho vols evitar. És cert que ara tinc més consciència del que sóc i de què vull fer. Però ara tinc la meitat d'energia.- Què et motiva?Obrir un nou estudi amb gent jove. A mi m'agrada la intergeneracionalitat. Vatros teniu una mirada diferent. Sense filtres, potser. En canvi, natros portem una quantitat de filtres! Hem passat per totes les batusses. I això et crea defenses.
- Però tu tens un esperit curiós que et connecta amb la gent jove.Jo penso que tinc un defecte que és estar massa oberta. Aquesta espècie de corrent, que m'uneix de manera molt fàcil amb la gent i la natura. De vegades, em perdo. Ara sembla que, si estàs al Tate, ja has de pensar en fer una "expo" aquí, allà. No estic preparada per a la vida moderna. Potser, per això, estic on estic. Jo he posat per davant la vida en sí, més que l'obra. Tinc una amiga que també és escriptora i política, que es diu Elsa Plaza, i va escriure un cop “La meva obra, sóc jo”. Vaig veure que em sentia totalment identificada. - Com definiries la teva obra/vida?Ha estat plena, plena, plena. A dia d'avui, tinc un recel de nostàlgia. Voldria recuperar tota l'energia. Tota la capacitat de generar que he tingut. De fer fins un espai, un quadre o un poema.- Però tot el que has fet segueix viu.En certa manera, sí, però hauria de fer alguna cosa per estendre-ho més. Aquesta etapa que ara començo estarà dedicada a fer això. Vull que la meva obra sigui més permeable. Jo estic desitjant estendre'm, xuclar i donar, però molts cops, veig que no hi ha interlocució suficient. Però ara et tinc a tu aquí davant, i això és fantàstic.
