Surtdecasa Ebre
,
12/03/2018
Arts

Cèlia del Diego: "Tenim la necessitat d'introduir la impossibilitat a les nostres vides"

'El desig de creure', l'exposició que es pot veure a Lo Pati fins al 29 d'abril
Cèlia del Diego

Foto: 

Joan Ramon Salvadó
Cèlia del Diego
'El desig de creure' és una mostra que reuneix el treball de set artistes que recorren als recursos de la prestidigitació, l’endevinació i l’aparicionisme, però també de la tecnologia i la ciència, amb l’objectiu d’analitzar les circumstàncies que rodegen la producció d’il·lusions, i posen el focus en la nostra predisposició per creure en l’inabastable, en el que no es veu, en el que no s’entén, que, tot i que sembla contradir les lleis de la física, la química i l’òptica, desplega una infinitud d’(im)possibilitats que permeten alterar la realitat, o almenys la percepció que en tenim.
"La mostra coincideix també amb l'estrena als cinemes de 'Garabandal', una pel·lícula sobre aquests fenomens aparicionistes promoguts pel règim franquista per tal que Espanya disposés del seu propi centre de pelegrinatge com Lourdes o Fàtima"

La mostra és una producció del Mataró Art Contemporani M|A|C que ha anat a cura de la comissària i crítica d’art Cèlia del Diego, que ha sabut organitzar en un mateix espai obres creades per set artistes catalans i internacionals. Són Lúa Coderch, Christian Jankowski, Enric Farrés Duran, Júlia Montilla, Dani Montlleó, Jordi Ferreiro i Jöao Ortega. Tots set exploren des de diferents vessants i disciplines el terreny pantanós de la il·lusió. Hem parlat amb Cèlia del Diego.

- 'Desig de creure'. Necessitem creure ara més que abans? O és una necessitat humana de tots els temps? Com ho analitzes des del punt de vista històric?
Des de les més banals a les més transcendents, les creences travessen la història de la humanitat, i també el nostre dia a dia. Tenim la necessitat d'introduir la impossibilitat a les nostres vides. 'El desig de creure' explora aquesta tensió entre allò que és possible i allò que no ho és però que, malgrat tot, succeeix, com l'illa fantasma que, al vídeo 'Ghost' de João Onofre, circula davant la costa de Lisboa. Per aquest motiu, i fent ús de l'expressió encunyada per Samuel Taylor Coleridge en relació a la fe poètica, el visitant que entra a la mostra, de la mateixa manera que ho fa l'espectador que va al cinema o el lector que s'endinsa en una novel·la, és cridat a "suspendre de forma voluntària la seva incredulitat".

- Sí... L'exposició representa l'entrada a una cambra fosca, a un joc... Entrar en allò desconegut ens fascina i ens fa por al mateix temps...
Aquesta és una exposició que va ser concebuda per a l'espai de Can Palauet de Mataró, i que posteriorment ha viatjat a La Panera de Lleida, a la Sala Muncunill de Terrassa, actualment fa estada a Lo Pati i finalitzarà al Centre d'Art Maristany de Sant Cugat. És molt interessant veure com l'exposició adopta formes completament diferents en cadascun dels espais. Wishful Thinking -que podríem traduir com a il·lusió, desig-, la cortina de Lúa Coderch que vesteix l'entrada a la mostra, és la que en defineix també bona part de l'espai i dóna aquesta sensació d'entrada a la cambra fosca que comentes. De fet és una intervenció que, més que mostrar, amaga, i en aquesta ocultació ens convida a reflexionar sobre el concepte de les expectatives que dipositem en allò que no veiem, que no coneixem, que ens atrau i que, no ho oblidem, també pot arribar a decebre'ns.

- Els artistes plantegen en moltes ocasions el tema de la confiança amb l'altre. Aquest espai de "jo sé que tu saps que jo sé" que ens vincula al món a través de les relacions interpersonals...
Sí, hi ha molts treballs que remeten a aquesta confiança en l'altre, concretament en la mirada de l'altre. De la mateixa manera que el mag demana que un voluntari del públic s'acosti a l'escenari per tal que la resta de la platea s'entusiasmi amb els seus números de màgia perquè delega la seva credulitat en la d'aquell que, en la proximitat, tampoc ha vist el truc; així també les nenes visionàries de la Verge a San Sebastian de Garabandal són, tal i com el títol de la peça de Julia Montilla apunta, els 'Suports vivents' per a la fabricació d'un mite: els pelegrins que s'acostaven a presenciar les aparicions de la Verge no la veien pas, sinó que era la visió de les nenes en estat de trànsit el que els garantia l'autenticitat dels fets.

- Arriba aquesta exposició itinerant a les Terres de l'Ebre. En quin moment concret creus que arriba? Com ho vincularies amb l'actualitat?
L'exposició arriba a Amposta l'any que l'efemèride de la Batalla de l'Ebre ens recorda que, vuitanta anys després, la situació política catalana malauradament no ha canviat tant com hauríem desitjat. Coincideix també amb l'estrena als cinemes de 'Garabandal', una pel·lícula sobre aquests fenomens aparicionistes promoguts pel règim franquista per tal que Espanya disposés del seu propi centre de pelegrinatge com Lourdes o Fàtima, i amb la polèmica que s'ha generat arran de les declaracions de l'exministre Fernández Díaz que encara defensa la veracitat d'uns fets que ni tan sols l'església ha reconegut. Tot plegat, un escenari de despropòsits davant el qual ens cal, més que mai, continuar creient que una altra realitat és possible.

- Què tenen en comú els artistes seleccionats des del punt de vista conceptual? Són d'una mateixa generació que ha conviscut amb la "virtualitat" de manera quotidiana?
Cert, la mostra reuneix el treball de set artistes, d'entre trenta i cinquanta anys, que en algun moment de les seves carreres s'han interessat per disciplines que treballen amb l'inabastable, i fins i tot amb l'esoterisme, amb l'objectiu d'analitzar els recursos amb els quals es construeixen les il·lusions, com ara el truc, la tècnica de la lectura en fred o l'edició cinematogràfica. Per exemple, en el cas de Christian Jankowski va ser a partir de la constatació del gran nombre d'endevinadors que hi havia a les cadenes de televisió italianes, que va produir el seu treball 'Telemística' en el qual consulta als tiradors de cartes sobre l'èxit de la seva participació en la Biennal de Venècia d'aquell any. 'El desig de creure', tal com el seu títol indica, posa l'accent en la nostra predisposició a creure en allò que no podem entendre amb la raó i que, per tant, ens permet alterar la realitat tal com la coneixem o, si més no, la percepció que en tenim.

També et pot interessar