Nostàlgia del passat

Woody Allen ha trobat a la París actual, el marc ideal per integrar els seus histèrics personatges amb la història viva de la capital francesa, concretament amb la  frenètica activitat artística dels períodes més gloriosos com el Renaixement i la Belle Époque, però sobretot els principis del segle XX.

 

Amb el to humorístic i satíric que tant el caracteritza, el director novayorquí ens planteja una agradable reflexió sobre la nostàlgia actual de la història cultural parisenca consistent en preguntar-nos si qualsevol període històric ha estat millor respecte als temps que ens ha tocat viure.

 

Per respondre a aquesta pregunta, la trama se centra amb un guionista de Hollywod que aspira a ser novel·lista  i que està de vacances a París. El seu somni sempre ha estat poder viure a la París dels anys 20, de gran fervor cultural i a on van coincidir novel·listes com Scott Fitzgerald i Ernest Hemingway, músics com Cole Porter, o pintors com Picasso i Dalí d'entre altres.

 

Doncs bé, sembla que per Woody Allen aquest somni es pot fer realitat passejant pel centre de París a l'hora de les bruixes, a la mitja nit, on la barrera entre el somni i la realitat és més confusa que mai. Així, el protagonista viurà un màgic i surrealista viatge cap als ambients nocturns on aquests artistes van viure la gran festa que era la París de principis del segle XX i que li servirà per trobar les respostes a la seua desordenada vida que no pot trobar a la París de 2011. 

 

Amb aquest plantejament, Allen ens ofereix una trama de fantasia plena d’imaginació que ens pot fer recordar a pel·lícules anteriors com la Rosa Púrpura del Cairo o Desmontando a Harry, que destacaven pel seu component fantàstic. Això sí, sense deixar els ingredients essencials en la seua filmografia com els diàlegs ràpids, personatges absurds, una bona banda sonora i algun que altre aforisme per a la posteritat (Woody Allen és un gran cineasta, però millor filòsof).

 

A destacar el gran paper d'Owen Wilson interpretant l’alter ego de Woody Allen i la genial ambientació dels interiors parisencs d’època. L’únic “però” que li poso és l’elevat grau d’exigència que es demana al públic pel que fa als coneixements sobre la història de l’art. No vull dubtar dels coneixements de ningú, però considero que hi ha moments de la pel·lícula que per entendre el que passa, la cosa va més enllà de saber qui eren personatges com Tolouse Lautrec o  Gertrude Stein.

 

Un pel·lícula divertida i entretinguda de la qual es poden aprendre coses noves, impregnar-se de coneixements i filosofia. Però sobretot, un film per entendre com l’art i la ficció poden exercir com a efecte terapèutic en les nostres, a vegades, descontrolades i desequilibrades vides. 

 

La pots veure: 

OCINE Roquetes