'Pa negre', una història de misèries

El pa negre era el pa que menjaven els humils durant la guerra ja que al estar fet de sègol aguantava comestible més temps que el pa de blat. Com demostra aquest títol, ens trobem davant una història de detalls, una pel·lícula que retrata la vida rural a la Catalunya de postguerra: les costums, la vestimenta, l'alimentació. Però allò important és que el costumbrisme no és quelcom buit. Res en Pa negre és queda a la superficie.

La vida quotidiana a la masia, al llarg de dues hores de metratge, ens acaba oferint més respostes de les esperades. I és que Villaronga,  més enllà de mostrar com viuen en una masia catalana dels anys quaranta, secciona les pors i les passions de pares, fills, àvies, cosines, aconseguint transmetre suaument un torrent de violència continguda a l'espectador. Una violència que ja s’anuncia amb una primera seqüència d’una gran cruesa, molt més explícita del que estem acostumats. Molts podran pensar que és la violència de la guerra. Jo diria més aviat que és la violència humana ja que aquesta pel·lícula és una radiografia precisa de la misèria humana, més enllà dels bàndols. No hi ha ni gota de maniqueisme i aquest és el gran mèrit del film, tractant-se d'una pel·lícula amb un rerafons bèl·lic.

I és que, ben pensat, l'enquadrament històric només és una excusa per fer un retrat de familia. De com els fills troben la seguretat idolatrant al seus pares i com aquests busquen que el seus fills es facin càrrec de totes les seves frustracions. En aquest cas és la pròpia guerra qui els posa a prova, qui els obliga a prendre decisions més extremes de les que haurien haver pres en circumstàncies més plàcides. Aquesta circumstància exacerba el conflicte familiar. Però al cap i a la fi, en la nostra vida quotidiana hi ha moltes situacions que també fan tremolar les estructures que no són tan sòlides com ens pensàvem.

Aquesta pel·lícula m'ha deixat el mateix regust que Tres dies amb la familia, l'òpera prima de la directora catalana, Mar Coll. L’espectador se sent estrayament representat a la pantalla. I aquesta és una sensació ambivalent. Tant angoixant com aclaridora.

Possiblement sigui la millor pel·lícula que he vist darrerament. I és que ens permet fer un zoom a les misèries humanes d’una manera magistral. Com molt bé demostra Villaronga, les tragèdies més crues de la guerra no apareixen als llibres d’història, sinó que es donen en la intimitat.