Pere Salabert “La nostra societat vol ser filosòfica, artística o excitant en direcció sempre al consum”

 

No tinc la pretensió de les grans paraules i dels missatges. Això ara és funció estricta del Grand Guignol en què s'ha convertit la nostra societat poblada per comercials, publicistes i polítics ocupats dia rere dia a vendre'ns algun producte, fals de preferència. 

 

En relació a l'art, potser val la pena dir que aquella pregunta tan repetida "I això què significa?" que encara sento avui en boca de gent molt jove davant una obra artística, és perfectament inútil i fora de lloc: l'art no vol dir res, som nosaltres els que encara podem dir alguna cosa gràcies a l'art.

 

Em refereixo a aquestes coses en el meu darrer llibre La teoría de la creación en el arte. El llenguatge de cada dia, emprat pels mitjans de comunicació i els polítics, és veritablement el llenguatge de l'abús de la mentida. Empresaris, publicistes, creatius, al servei d'empreses s'omplen la boca dels termes tradicionalment reservats a l'art i al pensament que li va associat: creació, innovació, estètica, conceptes, filosofía... Un futbolista ja no surt al camp amb energia i coneixement del joc: surt amb una "filosofia". Les gran empreses no produeixen cotxes o màquines de rentar: creen nous "conceptes". Un perruquer és un "esteta", això quan no es declara "psicoesteta". La nostra societat vol ser filosòfica, artística, canviant, engrescadora, excitant en direcció sempre al consum. El consum és el Déu pare d'una sostenibilitat impossible, perquè la vida real és naturalment variable, imprevisible tot sovint. Però mai ningú no ha pogut aturar i conservar indefinidament un sol moment de felicitat.

 

La lògica de la societat, en lluita amb la naturalesa a tots nivells, es basa en l'opressió. La civilització és repressiva, l'Estat controlador. L'íntima naturalesa dels artistes és igual a la de tothom. Només la seva manera de manifestar-se és més directa. Això fa que passin per incompresos, imprevisibles, extravagants. La llibertat dels altres ha estat sempre incomprensible, si no altament molesta.

 

En termes generals, és possible dir que l'artista és un individu més insatisfet perquè és més sensible. Això no significa que la insatisfacció sigui garantia de talent artístic.

 

Contràriament a allò que se sol pensar, l'elegància mai no depèn del vestit. Ningú és elegant gràcies al vestit, que només serà elegant gràcies a aquell que el duu posat. Dit això, hi ha elegàncies naturals i elegàncies adquirides, unes pertanyen al carisma mentre les altres entren en el registre de la sofisticació.

 

No veig per quin motiu un art generat fora dels centre urbà seria diferent. L'art no és producte del territori, sinó dels individus, siguins urbans o rurals. Una altra cosa és que l'art adopti un determinat territori al marge de la gran ciutat com a objecte de la seva recerca o bé per manifestar-se.

 

Tradicionalment, el món rural no ha anat cap a l'art o el pensament; és l'activitat artística i el pensament els que han anat sovint a inspirar-se en la ruralitat. La vida a ciutat permet l'oci sense fomentar-lo i impulsa la creació tot dificultant-la, i això determina un àmbit mental contradictori, paradoxal. En canvi, la vida camperola, més planera, s'imposa per la rutina.

 

Quan Heràclit deia que la guerra és vida i la pau és mort, volia dir que la vida és dinamisme, confrontació. Viure és viure sempre en un procés de canvi. L'interès ve donat pel fet que tot canvi té per contingut un desplaçament, i quan algú es desplaça ho fa des d'un estat de coses a un altre. Que avui ens incomodi el canvi és perquè el moviment no permet albirar un lloc d'arribada. El desplaçament no anuncia un objectiu, i això fa de la nostra vida una llarga i inacabable degradació.