Preguntes del més enllà

 

El director californià, amb 80 anys complerts, segueix amb la seua habitual capacitat per tractar qualsevol tema des d’una perspectiva humanista i secular, encara que no per això absenta de mística. Així, qui pensi en Más allà de la vida com una pel·lícula sobrenatural o fantàstica, segurament s’endugui la primera decepció davant la gran pantalla. Tampoc hi trobarem la revelació del més gran misteri que amaga la vida (i que a la vegada la nega).

 

Lluny de qualsevol sermó o adoctrinament, la pel·lícula sembla impregnar-se d’un agnosticisme amable que ni intenta convèncer als més escèptics ni pretén ensorrar les creences de les religions. Al contrari, Más allà de la vida més que donar respostes, ens planteja preguntes i ens exposa a personatges que, tot i tenir algun tipus de contacte amb la mort, no acaben d’estar segurs de res.

 

La narració enllaça a tres personatges de diferents nacionalitats: Marie Le Lay (Cécil de france), una famosa periodista de la televisió francesa que sobreviu miraculosament al tsunami d’Indonèsia del 2004 i que sembla haver experimentat la mort; Markus ( Franki Mc Laren), un nen britànic que acaba de perdre al seu germà bessó en un accident de tràfic i que el portarà a la recerca de la parapsicologia per contactar amb ell, i George Lonegan (Matt Damon), un home que té el do per parlar amb els morts i que en el passat li servia com a negoci consistent en oferir contactes en el més enllà als seus clients.

 

Tot i que les tres històries es reparteixen equitativament durant tot el film, veiem que la més important i de la qual en depenen les altres dues és la que interpreta Matt Damon, precisament perquè és la que manifesta de manera més exemplar el conflicte que planteja tot el film. “Una vida basada en la mort no és una vida”, diu en un dels moments del film. Una frase que, a més de servir de drecera a l'espectador per entrar al tema principal de la pel·lícula, ens informa que la comunicació amb els morts, més que un do és més aviat una maledicció que li impedeix relacionar-se amb el món com una persona normal.

 

Però per molt que diguin els personatges, i tot i el poder de les frases en els diàlegs, el que realment impressiona del cinema de Clint Eastwood és l'extraordinària forma per entrar en la psicologia dels seus personatges, definint-los no tant pel que diuen sinó pels seus actes, els seus gestos o la seua mirada. Un cinema basat en el poder de la imatge on cada plànol està enquadrat, il·luminat i ubicat de tal manera que sempre ens expressarà una idea o una emoció.

 

A destacar l'espectacular seqüència inicial del tsunami del 2004, recreació que molts realitzadors del cinema catastrofista somniarien en filmar.

 

A Más allà de la vida hi trobarem una notable pel·lícula d’un director consolidat que no li cal demostrar res. Que tot i tenir greus problemes de guió aconsegueix salvar la narració en un estil visual propi i reconeixible de tota la seua extensa filmografia. Sens dubte anar a veure a Eastwood segueix sent una garantia, precisament perquè aconsegueix fer atractiu els temes que a priori no semblen despertar gaire interès, com és en aquest cas la mort i la seua reflexió. Un tema que no està massa de moda en el cinema i que no ha dubtat en abordar-lo amb valentia i sense complexes.

 

OCINE Roquetes