#riure

Un començament tòpic per a aquest text seria aquesta pregunta retòrica: 'pot una exposició d'art contemporani ser divertida?' Al cap i a la fi, allò que podreu veure si visiteu Lo Pati d'Amposta abans del dia 15 de febrer, i que és la vuitena edició del Festival Strobe de Vídeo i Art Digital, es diu #riure (així, com un hashtag). Si cal ser més concrets, en realitat es tracta de la primera part d'una mena de trilogia sobre el riure: Superioritat versus Inferioritat. És a dir, el que hi trobarem aquest cop serà la comicitat com a inversió de jerarquies, com a capgirament de l'ordre establert. Xavier Zambrano, al text introductori, ho explica prou bé.

 

Així, anem avançant per la sèrie d'imatges Postcapital, de Daniel G. Andújar, basades en la juxtaposició d'imatges, en els jocs d'enginy, en els contrastos, les metàfores, les contraposicions entre l'univers capitalista i l'univers comunista, el Primer i el Tercer Món, les imatges de la dona i la seva realitat. Seiem a la butaca més còmoda (MOLT còmoda) per veure l'anomenat Programa Monocanal, una sèrie heterogènia de vídeos, o donem un cop d'ull al web preparat pel mateix Xavier Zambrano (http://riure.lopati.cat/#/1/ca), abans de decidir que ja la mirarem amb calma a casa. 

 

En realitat, gairebé tots els elements en joc són accessibles a la xarxa: allà hi ha tots els delirants programes de Gabinete de crisis (una salvatjada que fa que 'Muchachada Nui' sembli una pel·lícula de James Ivory) o el curtmetratge El fin del mundo, d'Alberto González Vázquez, on Ronald Reagan ens explica les mesures per evitar l'apocalipsi provocada pels dissenyadors de moda. No hi trobareu, però, la intel·ligent comparació entre Felip II i Julio Iglesias que du a terme Patricia Esquivias a Folklore 2 (ben propera a la de Ludwig Jujol, de Perejaume, però amb més mala bava) ni El Circo Doméstico de Campanilla (la qual, tot sigui dit, potser és la peça més dèbil del conjunt).

 

Ara bé, tot i que la majoria de coses són a l'abast del ratolí, la gràcia és veure-les plegades, sense desviar-se per altres vídeos de González Vázquez o de Gabinete de crisis que trobareu, ni aturar-se (de moment) en l'inesgotable arxiu de documents que Andújar té al seu web. Tot plegat és com una playlist, una selecció d'allò que podríem trobar, triada per bastir un discurs relativament clar al voltant de l'humor com a arma política. El cas és que, mentre ho veiem tot, riem. Dir-vos ara de què (o amb qui) seria arruïnar-vos l'acudit. És un riure, esclar, polític: davant nostre desfilen mandataris, estadistes, milionaris, reis i cantants de Miami, gent per sobre nostre en l'escala dels éssers, i a través del riure podem somniar que no, que som nosaltres que estem per damunt seu. Imaginar-nos-els cagant.

 

L'acumulació informativa de la mostra és ingent: imatges, vídeos, paraules. Paradisos fiscals, catàstrofes ecològiques, corrupció. Bárcenas, Guantánamo, Wall Street. I també Tati, Karl Kraus o els situacionistes. Un panorama polític davant el qual l'humor sembla l'últim recurs per a un pensament crític que ja no té conseqüències. La peça estrella, però, és La Mara 8.0, de David Curto, que curiosament no acaba de ser una peça de vídeo o d'art digital. Hi ha un mur i damunt d'una taula, un grapat d'enganxines, tisores i retoladors. L'obra la podem fer nosaltres, amb el material que Curto posa a la nostra disposició. La monarquia, els emblemes del poder (i del contrapoder) mediàtic són a l'abast, llestos per crear amb ells una ciutat fictícia: la Cospedal, la Merkel, però també Ada Colau i, fins i tot, Núria Martínez Vernis. L'efecte és euforitzant: les tisores són les típiques de l'escola i, per uns moments, tornem a la classe de manualitats, tot retallant les enganxines i disposant-les a la paret en una mena de mural apocalíptic. Per un moment, en lloc de ser manipulats per Pedro Jota, el manipulem nosaltres a ell. És, literalment, la inversió carnavalesca descrita per Zambrano. El procediment, al capdavall, és el mateix d'altres peces de l'exposició: l'apropiació, el muntatge. Els elements donats es combinen a lloure, de formes imaginatives, xocants.

 

Arribats en aquest punt, potser la nostra rialla es transforma en una altra cosa. Perquè, com indica Josep Maria Sala-Valldaura al llibre Pensant el riure (publicat tan alhora que sembla fet expressament), hi ha una ambivalència persistent en la comicitat: si el seu àcid dissolvent fa trontollar les jerarquies i capgira l'ordenament social tot transgredint les relacions de poder, també serveix per refermar-les: “El riure es pot fabricar en un espai no oficial, anòmic o no-normatiu, i així, vulguis no vulguis, hi ha la transgressió i, fins i tot, la subversió dels paradigmes socials i morals establerts. El riure pot tenir, doncs, un horitzó subversiu i ens ajuda sens dubte a familiaritzar-nos amb els canvis, encara que, generalment, serveix ben altrament per a apaivagar la rebel·lia”. El carnestoltes, al capdavall, és al servei de la quaresma, i l'efecte catàrtic del riure propicia una regulació de la insatisfacció popular que evita que aquesta esclati per altres bandes. ¿Per a què pensar una societat diferent, si en aquesta podem riure'ns de Sarkozy i Hollande? Al cap i a la fi, amb la seva acumulació d'horrors, no està tan clar que #riure: superioritat vs. inferioritat sigui una exposició divertida. I en aquesta vacil·lació hi ha tota la seva importància.