Una obra mestra del mal gust

Quan al 1998, Santiago Segura deia que estrenaria una pel·lícula sobre un policia corrupte, racista i masclista que va “apatrullando la ciudad” amb música del Fary, i que en les seues estones lliures va proposant al seu company de feina de masturbar-se l’un al altre “eso si, sin mariconadas”, tothom pensava que Santiago Segura s’havia tornat boig.

 

Tretze anys més tard, la fórmula de Torrente arriba a la seua quarta entrega, integrant aquest cop la tecnologia 3D i que ha destacat per ser la millor estrena espanyola de la història, superant altres èxits com Avatar. Un clar símptoma de que la fórmula segueix funcionant gràcies a un públic que està disposat a acceptar el mal gust com a categoria artística.

 

Però per molta audiència que pugui tenir aquesta mena de paròdia grotesca sobre els perfils morals més despreciables de la societat espanyola, el cert és que en aquesta quarta entrega els motius s’estan repetint un altre cop fins al mareig: el Fary, el Atlético de Madrid, el franquisme i les bromes sobre el racisme i la homosexualitat minen un altre cop una trama d’acció a cavall entre un grotesc James Bond i un Don Quijote que ha llegit massa històries policíaques.

 

Torrente és així, un home d’idees limitades i inamovibles que, després de quatre entregues, sembla haver perdut la capacitat per sorprendre a l'espectador. Podríem comparar la relació entre el públic i Torrente com aquella relació de parella que, tot i haver esgotat la capacitat de sorprendre l’un a l’altre, s’acabin estimant justament perquè es coneixen a la perfecció.

 

Precisament una de les claus de l’èxit de Torrente és que el públic ja sap el que es trobarà a la pantalla i que, fart de la incertesa instal·lada al món amb la catàstrofe atòmica del Japó, la crisi econòmica i la oscil·lació del preu de la gasolina, sap que anant a veure Torrente almenys passarà una bona estona. L’humor fàcil sobre la merda, els pets i el sexe sempre són una garantia, de fet tots els acudits que recordo tracten sobre els mateixos temes.

 

Però probablement l’altra clau de l’èxit es trobi en la fórmula d’anar introduint papers episòdics per part de personatges coneguts del sector més caspós de la televisió. Així hi trobarem a Belén Esteban, Risto Mejide, Kiko Matamoros o Maria Lapiedra. A destacar el paper de Kiko Rivera Paquirrín, a qui demano des de ja el Goya a millor actor revelació, precisament per haver-se sabut interpretar a si mateix.

 

Un dels aspectes que més m’ha sorprès de Torrente 4 és la tècnica 3D en què està rodat el film. De fet he vist més capacitat creativa de les 3D a Torrente 4 que en la majoria de cinema 3D estrenat des de Avatar. D’entre altres coses, sembla com si la tridimensionalitat doni més credibilitat a tota la brutícia i merda que impregnen el film. És el que té la capacitat de les 3D per amplificar el sentit de la realitat.

 

En fi, una pel·lícula totalment despreciable o una genialitat del mal gust. Ho deixo a la sensibilitat de l’espectador.