Cabòries aborígens
,
24/07/2018
Coses de la vida
Sopar de la diàspora a Casa Mariol
Foto:
Diàspora Ebrenca

Fent xarxa amb la #DiàsporaEbrenca

Aquest curs ha estat duret - a molts nivells- però no patiu que no us atabalaré amb aquestes cabòries, de moment. Potser per això valoro tant les coses bones que he viscut i, sobretot, les persones amb qui he compartit el naixement de nous projectes com la Diàspora Ebrenca. Aquests primers mesos de Diàspora han estat molt interessants a nivell personal, tant per les coneixences, les il·lusions posades en comú, com per les idees de futur, tornar a reviure -des de Barcelona- les inquietuds sobre el nostre territori o poder combatre la sensació de desarrelament que ens assetja de tant en tant...

Ho hem sentit molts cops. En paral·lel a la canonada del Consorci d’Aigües de Tarragona hi ha un altre transvasament, tan o més important, el de jóvens que marxen (marxem) a estudiar fora i ja no tornen (tornem). No sé qui va verbalitzar-ho per primera vegada, però Susanna sempre ens ho recorda, com un mantra per a no perdre els orígens. 

Fa uns mesos, diverses persones que vivim a Barcelona vam posar en marxa la Diàspora Ebrenca. Portem molts anys parlant-ne, amb ganes de fer coses, de seguir vinculats al nostre territori, des de Barcelona o des d'on siga, d'aportar visions i mans al desenvolupament de les nostres comarques i pobles. D’alguna manera, volem deixar de sentir-nos el final de canonada que deia Susanna. 

La diàspora ebrenca, com a xarxa informal i sovint espontània, s'ha activat sempre que ha fet falta. Un dels primers exemples, com va explicar-nos Amparo Moreno, va ser l'impuls que va rebre el Club Universitari de Tortosa als anys 60, amb la implicació de joves universitaris antifranquistes que van portar noves idees polítiques i expressions culturals, amb recitals d'Ovidi Montllor, Marina Rossell o Raimon. Van ser una alenada d'aire fresc en uns temps molt grisos.

Dècades més tard, en la lluita contra el PHN (2000), Ferran Barreno i tota una colla de jóvens van organitzar la defensa de l'Ebre a la capital catalana. I, més recentment, ara fa 10 anys, una nova generació de jóvens va ser clau per a tombar el discurs apocalíptic del Decret de Sequera, tornar a teixir aliances per a fer front a la interconnexió de xarxes i poder aturar, una vegada més, el transvasament de l'Ebre.

I avui, per què? Avui seguim tenint la necessitat individual i col·lectiva de sentir-nos vinculats a les Terres de l'Ebre (o de la diòcesi de Tortosa, com diria algun escriptor ateu). Trobar-nos amb persones d'allà baix, compartir idees, beure vi de la Terra Alta, discutir i reflexionar sobre les nostres cabòries... Però també tenim la necessitat de ser útils més enllà dels moments d'emergència, volem teixir ponts per a participar i contribuir a les iniciatives que es duen a terme al territori, plantejar-ne de noves, fer lobby o experimentar amb la nostra cultura... Poc a poc anirem definint el projecte i les accions que durem a terme, amb la participació de totes les persones que s’hi vulguen implicar.

Som una xarxa plena de creadors culturals, escriptors, músics, dissenyadors, periodistes, professionals de diferents àmbits, científics, universitaris, enginyers, activistes... fins i tot una Presidenta del Parlament (a qui sempre tenim present i que ara està empresonada per defensar la democràcia). La Diàspora Ebrenca és molt rica i diversa, si ens hi posem, podem fer molta faena.

Marxem de vacances, però al setembre hi tornem. T’hi apuntes?

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

Ja hem provat la ratafia de codonys que vam fer a Nadal!
20/03/2011
Els darrers anys he tingut un costum compartit amb un bon amic, cada dijous anàvem religiosament a fer el nostre gotet de ratafia al Terra (Sants), d'un temps ençà hem anat perdent aquest hàbit que sempre recordaré d'una manera molt especial i que, segurament, ha estat un dels motius que m'ha fet créixer l'afició per la ratafia. El cuquet de la ratafia, però, em va picar uns anys abans. Em sembla que em vaig fer devot de la Ratafia Russet l'any 2001 o 2002, a les Festes del Tura (Olot - la Garrotxa), alguns aborígens garrotxins escridassaven pixapins que se la bevien amb cola, i els més ortodoxos s'oposaven fins i tot a que ens hi poséssem gel. A partir d'allà he anat descobrint altres ratafies, totes elles artesanals, però unes produïdes de manera professional i altres de casolanes.
Llegir més
Puto “Puto”, les cançonetes homòfobes em tenen una mica fart ja!
20/03/2011
Llegir més
Hem passat un altre 8 de Març, i ja en portem un centenar...
09/03/2011
Amb aquest títol podria semblar que aquesta diada, el Dia de la Dona Treballadora, em cansa i no és així, al contrari: la trobo justa i necessària, encara. El que sí que em cansa i se'm fa una mica pesat és sentir any rere any les mateixes veus que la qüestionen i la menyspreen, les mateixes veus que encara no entenen – o no volen entendre perquè ja els va bé - que encara avui és necessària la lluita feminista i la celebració de diades reivindicatives, ja siga el 8 de Març, el 25 de Novembre o el dia que vulgueu, perquè per a lluitar tots els dies són bons.
Llegir més
Justificacions d'un aborigen abans d'explicar les seues cabòries
03/03/2011
Fa un parell d'anys – el 2008 – vaig tenir la temptativa de fer-me un bloc. Va ser efímer, després d'escriure-hi la primera parrafada, vaig considerar que no era prou interessant com per a ser publicada.
Llegir més