,
20/03/2011
Coses de la vida

Puto “Puto”, les cançonetes homòfobes em tenen una mica fart ja!

Encara hi ha gent que se sorprèn si algunes persones ens queixem quan sentim cançons com la famosa i – per sort... – mig oblidada: Puto (Molotov, 1997). A mi em sembla tan evident que trobo redundant fer una entrada al meu bloc per a parlar-ne, però és que m'indigna, no només la cançoneta en qüestió, sinó l'actitud passiva que hi ha per part de propietaris de locals, cambrers, punxa discos i clientela.

Em sembla encara més indignant i patètic que l'argument principal i habitual per a desactivar la meua queixa siga que “estem de festa, no et preocupes per això ara...”, és que l'entorn de festa dóna impunitat a les discriminacions, les humiliacions i l'homofòbia? Em sembla simplement lamentable, realment algú necessita – d'una manera quasi vital – expressar la seua homofòbia a través d'aquestes cançons? I els altres, realment necessiten punxar-les, o tocar-les?

Fa uns dies, uns joves de les Terres de l'Ebre em van recriminar que fa un parell d'anys, a un concert on actuaven, els baixés totalment la veu quan tocaven aquesta cançó. Se sorprenien que no me n'avergonyís, suposo que tant com a mi em sorprenia la seua nul·la capacitat d'entendre que aquesta cançó és profundament homòfoba i, per tant, ofensiva per a moltes persones, independentment de la seua orientació sexual. Ja aviso que ho tornaré a fer en una altra ocasió o, si més no, mostraré la meua indignació, siga en un concert, un bar o una festa major. La seua resposta, serà més o menys la de sempre. Una vegada, a Mataró vaig demanar el full de reclamacions per expressar la meua queixa i, mentre apel·laven a la llibertat d'expressió del seu punxa discos, a mi m'amenaçaven en fer-me fora del local si emplenava el formulari. La llibertat del punxa discos suposo que s'ha de respectar quan es fa escarni d'un col·lectiu estigmatitzat com és l'homosexual, caldria vore que hagués passat si la cançó li digués el nom del porc al propietari del local.

L'homofòbia està present al nostre dia a dia, també en l'oci, i la seua acció reiterada, constant i socialment acceptada fa que massa joves se sentin insegurs amb la seua sexualitat, que no la puguen viure plenament i en llibertat. Dia a dia, any en any, mina l'autoestima i la seguretat. Ja és hora que tothom en prenga consciència perquè com deia una pancarta de Maulets: no tot són hòsties, paraules i actituds també fan mal.

Au, sortiu de festa i xaleu, però deixeu – i feu deixar - l'homofòbia i la intolerància a casa!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

13/04/2011
Faena feta, ara toca esperar que arribi Sant Jordi i comprar-lo!
31/03/2011
Demà a les 19:30h, a la Biblioteca de Roquetes Mercè Lleixà, s’inaugurarà l’exposició Símbols de Franco del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Ha estat una iniciativa de la Comissió per a la retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa i espero que serveixi per a reflexionar sobre què cal fer amb la gran quantitat de símbols franquistes que encara hi ha als carrers del nostre país, 35 anys després de la mort del dictador.
20/03/2011
No recordo quants anys deu fer de la meua primera vegada – dotze o tretze em sembla – i des de llavors, cada darrer cap de setmana de febrer, tinc una cita ineludible. La Fira de l'Oli, amb la Trobada de Gralles i Dolçaines dels Països Catalans i, des de l'any passat, la Trobada de cant improvisat fan un dels caps de setmana més intensos i xaladors de l'any. Ja ha passat una setmana però alguns encara n'arrosseguem les conseqüències físiques, però també les emocionals. I és que la Fira de l'Oli són moltes coses, és festa, música tradicional, jotes, gralles, dolçaines, xalera, baldanes i garnatxa, està clar, però és més que tot això, molt més. També és viure la nostra cultura d'una manera intensa, desenfrenada i desacomplexada. M'encanta com ho van descriure els membres del Belda i el conjunt Badabadoc al seu bloc: “Un cop a Jesús, vam poder comprovar el costat salvatge de la gent de les Terres de l'Ebre, ens vam capbussar en una festa col·lectiva en una masia amb aspecte de casa okupada, on una dotzena de grallers feia les delícies de la gent, grans i petits, tots embogint talment com si estiguéssin ballant a l'Scorpia. Aquella gent disfrutava, vaja, que ens va quedar ben clar que encara tenim país, que tenim molts arbres, molta gent arrelada a la terra.”
20/03/2011
A meitat desembre passat, per culpa de la meua amiga Trendi, que sempre està a la última, vaig aficionar-me als gintònics. No em deien gran cosa al principi, però amb el cogombre i tot plegat em van agradar, ara resulta que – sense saber-ho – estic a la moda i he descobert que això dels gintònics és tot un món. Us he de reconèixer que durant aquests primers mesos potser no ho hem acabat de fer del tot bé. Intuíem que hi havia ginebres proscrites, que havíem d'evitar per tal de no delatar la nostra inexpertesa, però ens encantava fer l'esnob amb la copa ballon, sacsejar la tònica o posar-hi cogombre i llimona, tant que algun dia semblaven amanides enlloc de gintònics.