Estiuenques...

LLET FREDA

Vinc tots els dies, però encara no s’ha après que vull la llet freda al tallat. I bull i rebull el gotet a la pota d’aranya del vapor de la cafetera industrial italiana. No et queixes. Ja prou deu passar amb el contractet mig esclavista que deu tenir. Més hores escruixides que un rellotge, crits, i les gracietes bavoses
de més d’un element de la parròquia. Al transistor que té al pedrís del fons del taulell salta la “Jealouys guy”, de Lennon, en versió Roxy Music, una bona versió, portada al terreny del grup sense trair del tot l’accent lennonià. Ets un tipus gelós? No gaire. Deixo l’euro vint al taulell i surto de la cova. Al cel, un nuvolet espars i prim ha tapat el sol uns instants. A vegades les esmenes menudes imposen treves.

* * *
UNES HORES D’AGOST A HORTA DE SANT JOAN

Matinera passejada pel poble. Els gats. Molts. Els esperits bategants, elegants, sobre els pedrissos i detalls antics de la pedra hortenca. Trobats els Garcia. Cafès i llargues converses. Repassant els moviments de la fauna política, literària i periodística. En Xavier ens porta a conèixer uns pintors i escultors que exposen a l’antiga presó, a tocant de l’ajuntament i l’església, al poderós nucli encimbellat, a dues passes d’on era l’Hostal el Trompet, on Picasso recalava, després de pintar, en les dues visites que feu a la vila. Després, en X. ens presenta la Teresa d’Arenys, que coneixia d’algun poema espars i poca cosa més, que ha fet un peu a terra per unes hores en la casa d’uns amics ( casa familiar heretada, on Picasso va tenir el seu “atelier” de trànsit). Gent d’Arenys, els amics acollidors, ell de Morella. Ens serveixen un vinet blanc dolç i es mou conversa una estona.
Havent dinat ens porten al convent de Sant Salvador, on els “Amics dels Clàssics”, amb Carles Duarte com a guiador, fan un acte. També trobo en Jordi Llavina, i l’alcalde de Burjassot. Cordialitats. Un historiador ens fa de cicerone explicador, mostrant-nos l’església i el claustre del convent on estigué el franciscà Sant Salvador d’Horta, nadiu de Santa Coloma de Farners, que feia miracles, i, ja en vida, era seguit per ingents multituds que pregonaven llur santedat prodigiosa. També hi ha un record per Jordi de Sant Jordi per part de Duarte, que l’ha estudiat a fons i n’ha fet una recent edició amb versió al català modern. En acabar ens donen un vaset d’aigua fresca tocada de fulla de menta i unes galetes casolanes.

* * *

LA LLEGENDA DEL PAM DE NET

“Diuen que hi ha un pam de net”, asseguren alguns testimonis que afirmà Romuald Santapau, entre xarrupada i xarrupada de cigaló. Hi ha qui se l’imagina entre bardisses, potser en cert clar de bosc, amenitzat per un rierol d’aigua cristal·lina on s’abeuren pardals savis i unicorns d’ulls incendiats. I hi ha qui, per afegir més subratllat potent, el pensa visitat per gràcils fades evanescents que el planegen amb fressa d’ales delicades.
Augmentada la llegenda pels afegitons populars, hi ha qui dóna fe de que el pam de net emboscat desconeix la literatura picaresca del país ( sempiterna tirada), les borses decantades amb cues de ximplets útils amb el carnet correcte, i que desconeix també els policies del pensament i la usura dels deshabitats.
Romuald Santapau fou un paleta que surfejava per la bombolla inflada de quan anàvem per a potència mundial i enveja d’alemanys, italians i francesos. Dotat d’un sentit afinat– destil·lada saviesa popular-, els seguidors de les seues sentències orals, li havien sentit a dir: “ això fotrà una rebentada monumental”.
Ara, Romuald forma part de les noves indústries alternatives del sistema amb goteres i vista grossa a les comptabilitats obscures. Segueix tenint olfacte per les coses de la vida. Un veí xerraire em va explicar, no fa molt, que entre les lliçons del paleta pensador li havia sentit dir: “ens imposen un sistema salvatge que als Estats Units ja ha fracassat”. Es comprèn que, a més de participar, en el lleure, en els campionats de Karaoke comarcals apostant a “Un beso y una flor”, del recordat Nino Bravo, li ha agafat afició a llegir-se els complements d’economia dels periòdics (que consulta a la biblioteca municipal).
El mite del pam de net diuen que circula encara. Certs exagerats diuen que el pam de net, en la seua quietud entre bardisses, emet focs fatus que ens guiaran a l’eixida de túnel, negre com gola de llop, que transitem. De moment, les autoritats intel·lectuals, espirituals, gestores, no han badat boca pel que fa al cas. Han optat pel clàssic pacte de silenci i no donen crèdit a les remors que genera.

* * *

PERESA

Per pura peresa fa tres dies que la gramola reprodueix, en règim continu, les “Variacions Goldberg” . Hi ha sorolls estiuencs molt pitjors.
Per peresa malfiada rellegeix un vell autor que el comprèn, en comptes d’obrir la recomanació d’una bona fe que voldria fer-lo més comercial i menys castigat per la fi de mes.
Per peresa oblida d’anotar un poema de vuit versos que creu que ja va escriure, en versió potser més vívida i blanca, fa quinze anys. Se’l pot estalviar.
Immòbil, i sencerament prescindible, comença a creure que la boirada que l’aboleix de fa unes temporades és la condició que li escau.
La peresa. Assenyalada com a pecat greu per monocultius monoteistes. Un bon senyal, segons com, la condemna.
Preferiria no fer-ho, deia una màscara de Melville. I vol creure que va en aqueixa carreta de fum i d’ajornament. Però no, per pura peresa en prendre determinacions, s’està carregant de feinada.