Conviure amb la malaltia

Aquest és un recull d'articles escrits per un usuari de la Llar Residència Amposta, en Javier Jornet Jornet. Al llarg d'aquests, ens explica detalls, vivències i opinions sobre el món de la salut mental, des del punt de vista d'algú que en sofreix un trastorn. Tots aquests articles estan publicats al blog El Nostre Temps.

Viure amb la malaltia mental

La meva malaltia és crònica i hi ha dos maneres de viure amb ella: una quan estàs en crisi i l'altra estant estable.

En crisi, en el meu cas, és una locura. Se m'accelera un 1000% el cap, tinc al·lucinacions (entre elles, sento un pres amb una bola arrastrada pel pis de dalt), tinc paranoia, em crec que tot ho fan per mi, inclòs les acceleracions dels cotxes van en contra meva; sento fortes olors, també una veu imperativa que em dóna ordres...)

A mi, una de les coses que em passen és que els meus sentits (vista, oïda...) van cadascun pel seu costat. Suposo que es tracta del que diuen sobre que els esquizofrènics tenen la ment dividida. I una altre residu que em queda a mi és que quasi no puc mirar la televisió, ja que crec que parlen de mi.

L'altra forma de viure la malaltia mental és estant estable. Et trobes més o menys bé, quan t'encerten la medicació. Tot i que desapareixen molts de símptomes i signes de la malaltia, poden aparèixer els efectes secundaris com l'agitació al estar assegut, lentitud, somnolència, etc.

Tot i el que he dit anteriorment, es pot dir que, en general, "PODEM". Siguen molts o pocs els símptomes, portem una vida més o menys normal.

L'incidència dels trastorns mentals

A la nostra societat actual, l'incidència dels trastorns mentals és i serà alta, ja que es preveu que una de cada quatre persones en sofreixi al menys un al llarg de la seva vida... és a dir, un 25%.

L'esquizofrènia, la bipolaritat, l'alcoholisme o l'ansietat, per exemple, són alguns dels trastorn més freqüents, però el que més abunda és la depressió, que es creu que per al 2020 serà la causa de malaltia mental número ú al primer món. Respecte a aquesta, se la compara amb "un cotxe al qual se li ha acabat la gasolina".

Al contrari que l'esquizofrènia i altres patologies que són cròniques, s'ha de dir que la depressió es pot curar, i ho dic per experiència pròpia, ja que en vaig sofrir fa anys i amb teràpia (sigui de l'escola que sigui) i medicació, tot és possible...

L'estigma de la malaltia mental

Què vol dir això d'estigma? Aquest concepte fa referència al fet d'atribuir qualitats negatives a un col·lectiu de persones, en aquest cas els malalts mentals, i que generalment són infundades i faltes d'informació veraç.

Es creu que som persones agressives, poc intel·ligents i incapaces de prendre decisions. Fins a principis del segle XX, encara pitjor, ens tenien considerats com a bojos (només fa 50 anys que hi ha tractament farmacològic) i ens tractaven amagats i ens feien trepanacions al cap per extreure-nos "la sang maligna".

Actualment seguim patint marginació i exclusió social.

Per altra banda, el fet que siguem dependents o necessitem ajuda per fer algunes coses i cobrem alguna prestació, si hem treballat o no, també hi contribueix.

Qualsevol pot tenir un trastorn mental i segurament tothom coneix algun pacient amb esquizofrènia, depressió, bipolaritat, etc.

Per acabar, jo diria que s'ha de normalitzar la situació, poguent parlar senes tabús i sobretot treballar en la prevenció de la salut mental.

Tòpics i mites dels malalts mentals i la malaltia

Els estereotips són un conjunt de creences desfavorables que la gent té en relació als malalts mentals, alguns dels estereotips és la perillositat, violència, incompetència i incapacitat per afrontar les activitats bàsiques de la vida diària.

Aquestes creences poden donar lloc als prejudicis, que són actituds negatives de la població respecte als malalts mentals entre les quals estan el rebuig, la temor i la desconfiança... aïllant i evitant a les persones afectades per un problema de salut mental.

A conseqüència dels prejudicis existeix la discriminació de cara als malalts mentals, sent privats dels seus drets en àmbits diversos: treball, accés a la vivenda, limitació de relacions socials i de parella. Uns dels mites més extensos i erronis és la classificació de les persones anomenades “normals” y “anormals”. Una persona "normal" i ben adaptada també pot tenir problemes d'ansietat, angoixa, temors infundades que els costa de superar, i en ocasions també necessiten d’una atenció especialitzada.

Alguns dels pacients es curen, altres milloren i en altres veuen limitades les seves possibilitats de relació de per vida, precisant de mesures de cura personal i d'un règim de vida depenent.

És fals el mite de la perillositat del malalt mental, la probabilitat que un malalt mental cometi un delicte és similar al d'una persona anomenada “normal”.

Nosaltres creiem que els malalts mentals tenim les nostres capacitats encara que tinguem algunes limitacions.

El malalt mental a l'actualitat

Antigament els que tenien un trastorn mental eren considerats éssers posseïts pel dimoni o per esperits malignes. A principis del segle XX, el psicoanàlisi va ser una revolució que va avançar molt dins la psicología clínica. Posteriorment van aparèixer els fàrmacs i es va veure aquest món com un mercat on treure-hi beneficis; els psiquiatres es van convertir en receptadors de medicaments, que apareixien per a cada malaltia (depressió, trastorn de la personalitat, bipolaritat...).

Als anys seixanta, l'OMS, així com alguns països i especialment el Regne Unit, van començar a prendre's seriosament aquests pacients i van ajudar a defensar els seus drets.

A Europa es va fer un tractat (el de Helsingen) per tractar-los i atendre'ls. A Espanya també es va arribar a un acord entre totes les Comunitats Autònomes per destinar recursos, però tot i així encara segueix sent un dels països que menys diners inverteix en salut mental.

Per normalitzar aquesta situació, no n'hi ha prou amb el suport hospitalari, és necessari que la societat es consciencïi i ajudi a la integració des de tots els flancs.