,
02/05/2021
Llibres

De maternitats

Fa tres anys i onze mesos que soc mare (si entenem que ens convertim en mares el dia que parim la nostra primera criatura). Ho soc d’una menuda intensa i un pèl rebel. Ella m’ha fet mare a ulls de la societat. Però jo m’hi vaig començar a sentir molt abans. M’hi vaig sentir quan vaig saber que el tractament de fertilitat havia funcionat. M’hi vaig sentir quan vaig haver d’interrompre un altre embaràs a les 14 setmanes perquè el fetus no hauria sobreviscut. M’hi vaig sentir les setmanes que vaig fer repòs absolut per intentar salvar el fetus que no va arribar a nàixer. Fins i tot diria que ja m’hi vaig sentir just en l’instant en què vaig decidir que havia arribat el moment de ser mare, tot i que vaig tardar quatre anys a ser-ho. I malgrat tot, la societat no em va reconèixer com a mare fins el moment en què la menuda va arribar al món.

Ironies de la vida, en aquell moment jo em sentia menys mare que mai. La meva vida seria allò a partir d’aquell moment? Dies i nits sense dormir? Lactància 24 hores? Incontinència? Jo no era la mare que volia ser i, encara menys, la que la societat m’havia dit que havia de ser. No em sentia plenament feliç. Tenia son. Estava cansada. Em feia mal el cos. Volia dormir. Volia poder-me vestir i sentir-me bonica. Volia poder sortir de casa i no haver de tornar-hi 10 minuts després perquè ella no deixava de plorar. Volia anar a l’wc sola i tranquil·la. Volia dutxar-me. Volia ser la jo d’abans. Però aquelles setmanes i mesos van passar i la “bebè” va créixer i tot allò, per cert, va quedar enrere. I malgrat que ser mare continua sent una aventura i un repte cada dia, aquells dies durs i foscos van passar, com deia l'altre dia Neus Barberà al seu blog

I tot això, us preguntareu, a què ve en un blog més aviat literari. Avui és el dia de la mare i escric sobre la meva maternitat perquè crec que cal que parlem de les maternitats reals. Tots les dones necessitem referents, també en la literatura, que ens parlin de la maternitat i de la no maternitat. Que ens parlin obertament de no voler ser mare, d’infertilitat, de mort perinatal, d’adopcions, de parts dolorosos, de depressions postparts, de lactància, de pèrdua d’identitat,... des de diferents punts de vista i des del respecte a totes les opcions i opinions. Aquí us deixo quatre llibres que inclouen aquests temes i que a mi, d’una manera o una altra, m’han remogut.

‘Gina’, de Maria Climent. Ella ens parla d’infertilitat i de la frustració de no aconseguir el positiu. Però ho fa amb un humor i optimisme que s’encomanen. Llegir ‘Gina’ és com asseure’s amb una amiga de les de tota la vida davant un cafè –o tallanti-li el pèl, com preferiria Gina- i amb qui reflexiones sobre l’amor, la vida i les putades que et fa. Gina parla clar i ebrenc i això fa que la seva veu sigui molt propera i que t’identifiques amb els espais i les històries que explica. Jo vaig connectar-hi molt amb allò que se sent quan vols ser mare i no ho ets.

‘La mà que prenia la meva’, de Maggie O’Farrell. En aquest llibre som testimonis de la història de dues dones, Lexie i Elina, que viuen èpoques diferents. Dues històries de maternitat que al final acabaran trobant-se d’una manera sorprenent. El postpart de l’Elina posa de manifest aquesta època gens idíl·lica.

‘Dolça introducció al caos’, de Marta Orriols. Un llibre escrit a dos veus: la del Dani i la de la Marta, una parella que s’enfronta a un embaràs no planificat. Ell vol ser pare, ella té clar que vol interrompre l’embaràs. Al llarg de la novel·la ens anirem endinsant als seus punts de vista, els sues anhels, les seves inquietuds, les seves frustracions,... Amb un llenguatge força poètic, Orriols aconsegueix que empatitzem amb els dos personatges i que entenguem perquè, cadascun d’ells, pensa, sent i actua de la manera com ho fa.

‘Hamnet’, de Maggie O’Farrell. En aquesta història ens apropem a la pèrdua d’un fill a través d’una mare que farà qualsevol cosa per salvar el seu fill. En podeu saber més aquí.

I vosaltres, heu llegit algun llibre on la maternitat tingui un paper destacat? Me’l recomaneu?

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Em dic Vanesa Adell, sóc periodista i una lletraferida. Els llibres em són refugi. No sóc experta en literatura ni pretenc sentar cap veritat. Aquí només voldria explicar-vos perquè m'agraden els llibres que llegeixo.

02/05/2021
Fa tres anys i onze mesos que soc mare (si entenem que ens convertim en mares el dia que parim la nostra primera criatura). Ho soc d’una menuda intensa i un pèl rebel. Ella m’ha fet mare a ulls de la societat.
25/04/2021
Enguany sí. Enguany els llibres i les roses van sortir al carrer. Vam tenir diada de Sant Jordi. I va ser un 23 d’abril. No un 23 de juliol. Ni un 23 de setembre. Un 23 d’abril. Com havia de ser.
28/03/2021
El mes de març, des de fa tres anys, la comunitat de #bookstragram (aquells perfils que compartim les nostres lectures a Instagram) el dediquem (totalment o en part) a llegir literatura asiàtica. La iniciativa va sorgir d'una bookstagramer y bookt
13/03/2021
Som a dissabte. A les 12.30 del migdia. L’hivern sembla que s’acomiadi i el sol ja comença a escalfar.
23/02/2021
“No descansarà, no dormirà fins que sàpiga que estan sans i estalvis. Plantarà cara, lluitarà, desmuntarà la premonició que sempre ha tingut segons la qual tindrà dos fills"