‘Els nens són reis’, de Delphine de Vigan

Quins efectes a llarg termini pot tenir la sobreexposició de menors a les xarxes socials sobre els propis menors? Som conscients, els pares i mares, de les conseqüències que pot tenir en un futur -no gaire llunyà- sobre la salut mental de les nostres criatures? És legítim convertir en un negoci l’exposició de la vida dels nostres fills i filles? On queda el dret a la privacitat i a la imatge d’aquest menors? Sobre tot això parla ‘Els nens són reis’, l’última novel·la de l’escriptora francesa Delphine de Vigan. 

Traduïda al català per Jordi Martín en aquesta bonica edició d’Edicions62 (@edicions62), ‘Els nens són reis’ es podria presentar com un thriller, perquè arranca amb la desparició d’una d’aquestes nenes sobreexposades per la seva família a un canal de Youtube amb milions de seguidors i visualitzacions. 

La primera part reconstrueix la investigació al voltant d’aquesta desaparició, o potser segrest, i reconstrueix les últimes hores abans que la nena desaparegui així com la investigació policial que se’n deriva. I ho fa molt hàbilment. Intercal·lant fragments dels informes policials i transcripcions d’interrogatori amb descripcions del contingut penjat per la seva mare tant a Instagram com a Youtube. 

Però el llibre va més enllà. La segona part fa un salt en el temps per a viatjar fins al futur d’aquesta generació d’infants que actualment està sobreexposada a les xarxes  socials per uns pares que van passar a l’edat adulta amb Gran Hermano com a referència televisiva i en què la telerealitat ha anat donant pas a l’emissió quasi en directe de vides anònimes que les xarxes socials i els milers de seguidors que tenen acaben convertint en cèlebres. Seguim a alguns dels personatges del llibre en el futur i ens apropem a algunes de les conseqüències sobre la salut mental que ja s’han demostrat avui dia. 

‘Els nens són reis’ és un llibre que es llegeix molt, molt ràpid. La manera d’escriure de De Vigan és fàcil, lleugera, clara,… i fa que connectis amb la història i amb els personatges de forma ràpida. A més, el tema que planteja en aquesta història m’ha interessat, i molt, perquè m’ha permés reflexionar i fer autocrítica sobre fins a quin punt cada cop que publico una imatge dels meus fills a les xarxes socials no estic vulnerant, d’alguna manera, els seus drets. 

És el primer de l’autora que llegeixo, com deia al principi, però no serà l’últim. ‘No i jo’ (2007) o ‘Res no s’oposa a la nit’ (2011), sobre el transtorn bipolar de la seva mare, són dos dels títols que més em criden l’atenció. Els dos li han valgut nombrosos premis literaris.