Jump to navigation
Pressionat pel meu banc i per tal de poder-me acollir a un crèdit per pagar la casa, tinc un misserable pla de pensions, en el que després de 15 anys he arribat a acumular prop de 1700 eurets. Res important... Avui en dia amb això no pagues ni els interessos acumulats pel que et deu l’Administració. És fastigós que la mateixa Administració que et deu diners permeti que sigues embargat o que et tallen la llum, l’aigua o el telèfon...
Res important... M’he acostumat a conviure amb aquesta estafa que en diuen crisi... El que més em fot és haver de sentir parlar per la tele d’un món paral.lel en el que també hi ha plans de pensions de 20 milions d’euros. I no a Suïssa sinó en aquest mateix nostre país que tolera impassible la tragèdia de milers de treballadors com jo. Em fot també que la majoria de la nostra classe política desvie de comú acord l’atenció envers temes com el debat sobiranista on per a uns tot és culpa de Madrid i per als altres el problema és Catalunya, mentre una societat cada vegada més empobrida va assistint impotent al seu espoli premeditat i consentit.
Res important.. Poso igualment la tele i només veig i escolto paraules que intenten amagar-nos tot això que estan fent amb natros... Tal com afirmava plena de ràbia i raò aquella dona que lluitava per no perdre la seua casa: “se’ns pixen a sobre i la tele diu que plou”.
Una altra història de pobres i rics en la que treballar és la manera més desaconsellable per aconseguir allò que sempre se’n ha dit popularment ‘guanyar-se la vida’.
Déu va fer pobres i rics
quan este món va crear.
A mi em va fer dels primers
i ara em toca treballar.
Arturo Gaya (Tortosa, 3 de setembre de 1956) és cantador, lletrista, periodista i professor de Cant popular i Folklore a l'AMTP. Integrant de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ara inicia aquesta etapa de blogger on aportarà reflexions i opinions sobre la vida en general.