Parlar és de polítics: vull diàleg

Senyors presidents, lo 20 de setembre de 2012 es van reunir els dos caps de govern (llavors lo representant català era Artur Mas) per decidir que no podien dialogar sobre la realitat de Catalunya i l’Estat espanyol. Aquella reunió va durar 20 minuts, segons asseguren les cròniques del temps. Amb només 20 minuts i amb equips d’assessors com els que no disposen molts països del món, van decidir que no hi hauria diàleg; m’aventuro a pensar que no els convenia gaire davant la greu crisi econòmica que els estava obligant a uns i a altres a prendre mesures molt perjudicials per a les respectives classes treballadores. Aventurant-me encara més, penso també que era una bona manera de mantenir als seus respectius i potencials electorats: a Catalunya tota la culpa vindria de Madrid, mentre que a l’Estat espanyol es justificarien moltes posicions davant la greu amenaça del separatisme català.

Han estat 5 anys de demostracions de força per part d’un i de l’altre. L’un ha tingut l’estratègia de sintonitzar amb los sentiments del seu poble i se n’ha sortit amb èxit; l’altre sempre s’ha enrocat en una Llei perfectament reformable  i en l’esperit de la unitat indivisible d’Espanya que la Constitució aleshores moderna del 1978 no va ser capaç de transformar. Han passat 5 anys sense un diàleg al què vostés haurien d’estar obligats pel sol fet de ser polítics i d’haver estat elegits pel poble. Lluny d’això, han eternitzat una llarga partida d’escacs en la que vostés són els reis i mouen fitxes de diferent color: en un cas és la gent del poble i en l’altre les forces de seguretat. Tal com organitzaven les seues guerres els senyors feudals de tots els regnes de l’antiga Europa.

Tot i així, sense sentir-nos fitxes ni manipulats i perquè som un poble amb cultura, diumenge passat, els catalans vàrem anar a votar; la majoria pel sentiment legítim de no voler pertànyer a l’Estat espanyol, altres per defensar la democràcia i altres indignats de veure com es trepitjaven els drets  més fonamentals de les persones davant la resposta policial contundent del govern espanyol.

No hi ha dubte que el poble català està més unit avui que abans de l’1 d’octubre, perquè la violència uneix a la societat que la pateix i genera solidaritat a tot el món en contra de la mateixa violència. Tampoc hi ha dubte de què Catalunya està guanyant la partida davant Europa i gosaria dir que fins i tot davant molts sectors de població del mateix Estat espanyol.

Senyors presidents, l’un i l’altre han jugat fort les seues cartes i ens han portat a allò que des de fa mesos l’opinió pública definia com un xoc de trens. Ja sabem que l’un ha reclamat la paraula tantes vegades com l’altre l’ha ignorat. Ni som cecs ni podem ser neutrals, perquè hem vist tot el que ha passat i sentim vergonya, dolor, tristor... Però jo els exigeixo ara que, amb mediadors o sense, es tanquen en un despatx i no surten d’allí sense un acord de mínims que ens retorne a la calma que necessitem.

Pel nostre comportament exemplar i democràtic, els ciutadans ja hem sigut valents i ho podem ser encara més, però ara ens mereixem diàleg. Deixen de banda l’electorat dels seus partits i responguen davant d’uns ciutadans que porten 5 anys en aquests vagons i que no mereixen altra cosa que llibertat, convivència i en definitiva una societat en pau i justícia. Siguen ara vostés valents, perquè parlar no és de covards sinó de valents. Parlar és de polítics i a vostés no els ho hauríem de recordar.

Senyors presidents, ja n’hi ha prou. No és una petició, és una exigència. Ja n’hi ha prou. Vull diàleg,