LA MEUA CATALUNYA LLIURE

 Lo dia 11 de setembre Catalunya tornarà a ser l’escenari d’una acció multitidinària i cívicament exemplar com és la cadena humana ja popularment coneguda com a ‘Via Catalana’. Uns ciutadans hi participaran convençuts del seu desig legítim d’independència a través d’un estat propi, altres ho faran perquè comparteixen el dret a decidir i altres senzillament perquè están indignats pel populisme anticatalà promogut en els darrers anys pel govern central. També hi haurà qui acudirà a convocatòries alternatives com la cadena promoguda amb el lema ‘Encerclem la Caixa’, o qui decidirá no sortir de casa per qualsevol també legítima raò.

El meu desig és que tothom face el que vulgue o pugue, d’acord amb el seu pensament lliure i, sobre tot, que ningú sigue més o menys català en funció de la seua elecció: que ni l’independentista sigue tractat de delinqüent ni el federalista de traidor, ni l’anarquista d’espanyolista disfressat. De pares de la patria ja en vam patir en temps passats i no en necessitem ara, ni a l’un ni a l’altre costat, ni embolicats en una o altra bandera.

Jo també somnio en una Catalunya lliure. Un país fonamentat en la justícia, la llibertat d’expressió i el respecte a totes les persones, sigue quina sigue la seua procedencia o condició social. Vull una Catalunya sense dictadures del poder financer, sense lleis immorals que oprimeixen als ciutadans i sense que alguns polítics i banquers corruptes permeten una societat dividida entre catalans milionaris i catalans sense casa. Esta és la meua Catalunya lliure, sigue quin sigue el model d’estat a través del qual hi vulgue o pugue arribar.

I a més, visc al sud: un territori allunyat d’on es decideixen les coses i on pateixo un centralisme d’aquells que tan poc agraden a ningú. És per això que amb tot el respecte demanaria a alguns dels polítics que ens vindran a ajudar a completar la cadena i de pas es faran la fotografia, que se’n recorden també de natros en tots aquells moments de l’any en que tindrem problemes: quan veurem en perill el nostre Delta per les noves amenaces transvasistes, quan els demanarem més trens perquè som una part del país on encara hi ha qui no té un transport públic per tornar a casa en plegar del treball, quan necessitarem més estudis universitaris per tal que la nostra gent jove no haigue d’abandonar la seua terra, quan novament reivindicarem aquella veguería que entre tots han deixat en parada técnica… Els ho demano conscient de la meua llibertat i també del respecte que tothom em mereix: uns valors que han de regnar en aquesta Catalunya que entre tothom volem construir i en la que, sigue quin sigue el seu destí, tothom haurem de conviure.