Jump to navigation
Com hi ha un president espanyol i un president català, els dos de dreta ben dreta i molt acostumats a pactar temes econòmics d’altura, que ara escenifiquen una incapacitat per dialogar...
Hi ha també els farmacèutics que continuen sense poder cobrar els medicaments de la Seguretat Social i acusen a un president i l’altre de passar-se la pilota... i el pobre que dorm per passar el fred dins d’un caixer automàtic, i els encara no tan pobres que dormen a casa, preocupats per si arribaran a final de mes sense que els tallen la llum.
I les grades d’un estadi, plenes de banderes estelades, mentre a la sala de premsa passen uns jugadors de futbol vestits de zombis que celebren per Tots Sants una festa americana.
I el senyor que amagava diners a Andorra i que ara se’n vol sortir d’Espanya, i el senyor que amagava diners a Suïssa i que ara és més espanyol que ningú... I el jutge que és aplaudit pels uns quan imputa als altres i denunciat pels altres quan imputa als uns, mentre a la tele continuen les imatges dels futbolistes que celebren la Castanyada vestits de zombis... i el pobre que dorm al caixer automàtic, que s’aparta una mica perquè aquell que encara no és tan pobre pugue entrar i treure 60 euros per pagar el rebut de l’aigua abans que li tallen l’aixeta de casa...
I les banderes estelades a les grades de l’estadi i les banderes espanyoles als escons del Parlament, i els diners a Andorra, i els medicaments sense diners, i els presidents fent veure que no es parlen...
I la senyora de l’estanc, preocupada perquè el pernil porta el càncer, ara beu llet de soja i es renta amb sabó sense detergent... I el carnisser que pensa que haurà de tancar la carnisseria, i el farmacèutic que pensa que haurà de tancar la farmàcia, i el llibreter que ja fa mesos que va haver de tancar la llibreria perquè hi fiquessen un banc; perquè el banquer necessita més caixers automàtics, però l’hospital ja no necessita tants llits, mentre a la tele continuen parlant dels zombis de la roda de premsa que se’n van de castanyada... I el Rossi, i el Màrquez; i què farem amb les banderes al clàssic del Barça-Madrid, però sobretot que ningú es preocupe, perquè passe el que passe continuarà havent-hi Barça-Madrid...
I el pobre que dormia al caixer automàtic, que aquesta nit ha mort de fred...
(Dedicat a l’Ovidi per ‘Una escala qualsevol’).
Arturo Gaya (Tortosa, 3 de setembre de 1956) és cantador, lletrista, periodista i professor de Cant popular i Folklore a l'AMTP. Integrant de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ara inicia aquesta etapa de blogger on aportarà reflexions i opinions sobre la vida en general.
