De cap de setmana a Tòquio

Anar al Japó sempre havia estat una assignatura pendent des que vaig arribar a la Xina. Tothom me’n parlava i m’animava a visitar-lo. Però mai havia trobat l’oportunitat de comprar un bitllet i fer l’escapadeta. Per fi, una amiga meua japonesa se casava, i vaig pensar que havia arribat lo moment oportú. No faria lo viatge llarg que m’agradaria, però almenys era l’excusa perfecta per conéixer una miqueta aquell país, també asiàtic, que semblava ser molt diferent al “meu”.

       I sí. Diferent seria l’adjectiu que més vegades m’ha vingut al cap en los tres dies i mig que he estat a Tòquio. I diferent, no només respecte a la Xina, sinó a tot lo món. És un país curiós que no et deixa de sorprendre. Una societat peculiar que, tot i compartir ulls ametllats i pell esgrogueïda, no té res a veure amb la societat xinesa. Sí que hi ha certes similituds, evidentment, també tenen temples budistes, mengen amb palets, tenen una escriptura molt semblant i comparteixen moltes tradicions. No obstant això, en lo meu cas, les diferències han guanyat la batalla. Clar que, molt probablement, anar al Japó des de la Xina no deu ser lo mateix que anar-hi des de Suïssa.

La qüestió, per què tan diferents? Per començar, són molta gent i viuen a un país petit, com s’ho fan? Hi ha ORDRE. I ordre en majúscules perquè fins i tot jo hi havia moments que sentia com una pressió interior de no saber si estava anant pel lloc correcte. Com que van rebre gran influència britànica, també condueixen per l’esquerra, lo qual significa que la direcció vial dels peatons també és per l’esquerra, i a les escales del metro també t’has de posar a l’esquerra per deixar passar als que tenen pressa. Cosa impensable, encara, a la majoria de metros xinesos. Per a entrar al vagó del metro, allò de “dejen salir antes de entrar”, ho compleixen sense excepcions. A la Xina, has d’anar pegant cops de colze si no vols quedar-te fora (o dins).

Al carrer, gairebé no hi ha papereres i, sorprenentment, tampoc hi ha brutícia al terra. Hi ha, això sí, senyals de Prohibit fumar, a la vorera. Si vols fumar, has de buscar les àrees assignades per a fumar. Tampoc hi ha gent demanant diners (o molt poca) i, en general, se veu un nivell de vida prou alt. Tenen tots los aparells electrònics d’última tecnologia, Ipads, Ipods, Iphones, Mp4s i tot lo nou. I al metro no es parla. Hi ha cartells de prohibit fumar –com a tot arreu- i de prohibit tenir lo mòbil en lo so activat. A la Xina a vegades posen les melodies del mòbil en alt per tenir música ambient.

Molt important també la higiene dels lloc públics. Los lavabos del metro –lloc de pas- estan nets i tenen paper de vàter. Alguns, fins i tot, estan equipats en un sistema de sortida de xorrets d’aigua per netejar-te més a fons. I també n’hi ha amb música d’aigua corrent, per allò de... estimular la sortida. I a part de la higiene, tenim l’educació. Te tracten bé a tot arreu, te somriuen, te parlen –no sé ben bé què- te fan reverències i segueixen somrient. Realment, a vegades és una mica massa exagerat, poc natural. Però fa gràcia sentir-se tan ben atès sempre i a tot arreu.

M’és una mica difícil resumir totes les impressions que he viscut. Hi he estat poquet temps i només a una ciutat, però m’ha servit per fer-me’n una idea bastant clara. M’ha agradat per lo nets, educats i civilitzats que són. M’ha agradat pel menjar –molt!-. I m’ha agradat també per la ciutat i l’ambient. Tot i això, no sé ben bé lo feliços que són. Treballen molt i tenen una pressió social i laboral molt gran, fent que sigue un dels països amb l’índex de suïcidis més alts del món. No sé fins a quin punt, tant d’ordre i tanta perfecció, els permet ser naturals i viure sense pensar que han de donar la talla per ser bons i tenir diners. Ara bé, tot té los seus punts positius, perquè si al Japó no existís un ordre com lo que hi ha, moments de terratrèmols, tifons i tsunamis, serien caòtics.

Per acabar, una anècdota: un dia al metro va sonar l’alarma d’incendis. Allà no es va moure ningú, tots seguien escoltant la seua música i jugant al seu Ipad. La meua amiga me va dir que estava sonant l’alarma de quan hi ha una emergència (jo no havia entès què era aquell soroll), i tan tranquil·lament, me va dir que era la d’un incendi. Jo, nerviosa com un flam, i tot lo vagó en silenci. Allà no passava res, tu! La meua amiga, finalment, me va traduir que estaven dient que era una falsa alarma. La gent va seguir sense immutar-se, lo metro va arrencar, i tots tan feliços. Realment, això de viure sempre baix la possibilitat de patir un terratrèmol, els treu lo sentit del pànic.

En fi, un país diferent. Només arribar a Shanghai en vaig ser encara més conscient: cues inexistents, mòbils a volums màxims, pèrdua de l’espai personal i desaparició de l’ordre vial. També he de dir, però, que no haver de dir arigato tot lo rato, és un descans. Aquí, amb xiexie o sense, tot funciona igual.

Benvinguda de nou!