poder i no voler; voler i no poder

Avui he exercit lo meu vot com a ciutadana resident a l’estranger. Lo procés ha sigut complicat per motius burocràtics però, finalment, possible.

      Després de viure durant més de cinc anys a la Xina, la perspectiva de moltes coses m’ha anat canviant. I la perspectiva democràtica, inevitablement, també.

Parlar de democràcia a la Xina no és fàcil, ni tampoc molt quotidià. La gent que hi viu, ha vist un canvi progressiu en les seues vides, on un creixement econòmic i de qualitat de vida han anat tapant i ignorant possibles pensaments de canvi o de llibertat política. Tenir menjar per viure, casa on dormir i roba per tapar-se, s’ha convertit en lo més essencial per a les famílies xineses. Si això ja ho tens, no demanes més, perquè potser ho acabaràs perdent tot.

       No tinc cap voluntat de rentar lo cervell a ningú, només faltaria! S’aproximen eleccions, i de propaganda política ja en mengem prou. Només vull fer, personalment, una reflexió. Jo ja he votat i no m’ha sigut fàcil l’elecció. Però una cosa que sí que tenia clara, era que havia de fer-ho. No sé fins a quin punt pot servir votar a un partit o a un altre, i tampoc sé si totes les promeses, crítiques i debats, servixen per a alguna cosa. Però jo, en una petita part de mi, penso que tenir un ventall de persones que, teòricament, volen millorar la situació actual, és bo.

       Ningú està content amb allò que té. Aquí mos barallem perquè la dreta o l’esquerra estigue al poder -un bipartidisme que fa ràbia i que no agrada a ningú-, però almenys tenim l’opció de triar-ne alguna. O no triar-ne cap. A la Xina, només hi ha un color, i per tant, ningú es baralla amb ningú. Més que res, perquè no es pot.

Jo no vaig viure cap dictadura, però un dia un xinès de la meua edat me va dir: “quina sort que teniu vatros, que podeu votar!”. A partir d’aquell dia, jo l’hi dono un valor diferent.