,
09/12/2011
Xina

polèmiques climàtiques

Avui he llegit al diari que la contaminació a Beijing ha arribat a nivells alarmants, obligant fins i tot als seus ciutadans a portar mascareta durant uns dies. Una notícia que, des d’aquí, esgarrifa més que des d’allà. Tot s’ha de dir. Com tantes altres notícies que sents o llegeixes als mitjans internacionals i tu, vivint al país al què es fa referència, no te n’has adonat prèviament. Clar que si veus lo cel tapat i d’un color grisós saps que allò no és boira, però suposo que t’adaptes a veure-ho sempre així. No em puc imaginar com era lo cel de Beijing aquests tres o quatre dies en què la “cosa” s’ha descontrolat.

 

       Jo, ara que no estic vivint allà, llegeixo una notícia així i puc imaginar-me més fàcilment què significa no tenir un cel blau. I això sempre tenint en compte que la Xina és molt gran i que té zones paisatgísticament molt valuoses; que no tot són grans ciutats plenes de cotxes i indústries contaminants. Però tots tendim a generalitzar, i quan sents que la Xina és lo primer emissor de CO² del món , t’imagines que cada ciutat té un núvol gris que la cobreix. No és així, però no per això has de deixar de preocupar-te.

 

       Precisament ahir va començar la cimera de la ONU contra el canvi climàtic. Uns dies en què tots los països del món entren en joc, però uns hi entren amb més força i més obligació que altres. Uns dies en què països rics i països en desenvolupament s’estan passant la pilota. Un Protocol de Kioto que s’ha de renovar, i uns arguments interessats que no acaben d’aportar solucions clares. Països que ja s’han desenvolupat, que apunten als que encara volen créixer. Discussions, projectes a llarg termini, i molts diners pel mig. La Xina és un país contaminant en potència, però no podem només mirar-la a ella. I notícies com la de la forta contaminació a Beijing dels últims dies, no pot només servir-nos per a criticar un país super poblat i de poca, fins ara, consciència climàtica, sinó que hauria de servir també per veure que ens estem carregant lo planeta, que els països més poderosos tenen sempre l'última paraula i que les cimeres contra el canvi climàtic naixen amb uns principis ecològics, però que malauradament s’acaben decantant massa cap als econòmics.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!