un visat d'estudiant caducat

Estudiar a l’estranger és sinònim d’experiència i enriquiment personal. Aprens una llengua, la perfecciones, coneixes gent autòctona, aprens a viure a un altre món i amb altres costums i, si tot va bé, t’emportes un diploma que algun dia, se suposa, et servirà d’alguna cosa útil.

       Estudiar a la Xina, efectivament, també t’aporta moltes coses i, sense cap mena de dubte, la majoria d’elles positives. Però com tota etapa estudiantil, hi ha un dia que s’acaba, te fas les fotos de rigor, t’acomiades dels companys, quedeu que vos tornareu a trobar en alguna part del món i, sobretot, vos prometeu que mai perdreu lo contacte.

       Tornes a casa i recordes tot lo que has passat. Lo bo i lo dolent. Los nervis i les alegries. La desesperació fent cues a un país on la gent no sap fer cues. La complicació burocràtica que et trobes per a fer tot, absolutament tot tipus de tràmit. Professors que fumen dins de classe a la pausa. Professors que fumen dins de classe durant la classe. Professors que fumen mentre estàs defensant la teua tesina. Professors que beuen, s’emborratxen i canten al karaoke del sopar de final de curs. Comiats, brindis i fotos sense parar durant tres dies seguits.

       Acabes i tornes. T’endus la foto “Typical American” amb lo gorro i la capa. A una universitat on, per als xinesos, lo marxisme és una assignatura obligatòria, la política del Partit és inqüestionable i tant professors com alumnes saben que hi ha temes intractables. Te’n vas dubtant de tot allò que diuen que la Xina s’està fent gran, potent i imprescindible. Te’n vas confirmant que la Xina s’està fent cada vegada més cara, hi ha cada vegada més gent i les ciutats grans són cada vegada més grans.   

       Però també saps que, molt abans del que imagines, hi tornaràs. Perquè quan ja has après a viure a un lloc, no pots deixar de sentir-te’l una miqueta teu, encara que ja no hi càpiga més gent.