Jump to navigation
Represa de dragonet al sol, marca blanca, malestesa entre dos cadires. Un balcó austrohongarés venut com italià, ulleres de sol xopes de suor, columna musical amb olor a sal i crêuza de mar. Cafè.
I de cop, Sicília. O Nàpols. O Sardenya. Louis Prima, i Louis Armstrong. I la Ràpita. I Ulldecona, i el Castell. I l'altre castell, les alegries i enrabiades, les festes d'agost que sempre direm que són una merda però que ja no i eh, visca i bravo. Shakira, com a categoria, i l'agost contemplatiu de flamenc forçat que boh, de fet wa yeah.
Les formigues que recullen, i el soul i el funk; la cadira d'oficina feta de rodes, i les cabrioles. La suor, glups, ja pastoseta, la dutxa que vindrà i el moixó que passa.
Tiersen. L'olor a mar, i a peix rostit, i a sa petardisme platgil, i a serra i olivera i Casa del Farmacèutic, i a embarcadero i barret de palla –si convé, a rom cremat–, en tancar els ulls.
L'intuir que la fe –la voluntat, el desig, el ser cabossa, el poder del voler, la mala hòstia– i les muntanyes vés a saber, però que les consciències collins, tu. Collins.
I somriure, i contemplar. Repetir en bucle, expectar. I panses i figues i nous i olives. I bluegrass, clar.
Ajuntalletres i corredor de finques.
