Créixer i ser petit alhora

Res, que ja ho tindríem. Festes del Castell passades. I hòstia, èxit apostoflant, que deia aquell. Molta més gent de la que ens podíem arribar a imaginar quan, ara fa tres anys, quatre matats ens llançàvem a l'aventura. Begudes acabades cada dia, menjar acabat cada dia, castell ple cada dia.

Alegria, orgull i il·lusió, sensació d'haver-ho consolidat i d'estar a les portes de fer coses cada vegada més grans. Sense flipar-se: a poc a poc i amb bona lletra, com és la tònica; però sense parar tampoc. I a més, amb unes quantes lliçons adepreses. De com muntar coses... i de vida.

Una. El potencial infinit d'un grup de gent que es cregue un projecte i coopere per a tirar-lo endavant. Gratis, perdent hores i diners, però amb el cor a la mà. Anecdòtic i paradigmàtic: mai no ha faltat gent per a currar; en alguns moments, fins i tot, n'ha sobrat. Que la dinàmica sigue Vés a descansar una mica, xeic/a, que ja entro jo a treballar i no Eh, podries ajudar una mica és molt significatiu. La de gent que s'ha ofert per a donar un copet de mà. La de gent que ja s'ha ofert per a sumar-se al projecte cara l'any que ve. Els que hi han participat de públic i et diuen queda't l'euret del got que així col·laborem o et feliciten amb un copet a l'esquena. Els somriures d'agraïment, la gent xalant, una iaia contant acudits des de l'escenari. Sortir a descansar una mica i xalar com un xiquet ballant. Sentir pel carrer a gent que no coneixes comentant la jugada i dient que molt bé allò del castell, que que bé, que per fi hi ha festes com als pobles.

Dos. La importància de les xarxes humanes. L'escenari de l'Ajuntament de Tivenys, l'equip de so del Panxampla, les llums de la Federació d'Amposta d'Associacions de Veïns, els taulons de fusta de la Fila, i més senyora i més. Les ajudetes de tanta gent que no direm noms perquè ens en deixaríem i fa lleig, però que ja sabeu i sabem qui sou, i moltes gràcies. Sabíem que l'ajuntament no ens posaria cap mena de facilitat perquè no entenen que un món associatiu actiu és bo encara que no el pugues controlar; però el que no sabien ells és que això encara genera més xarxa, perquè quan una cosa es fa del cor la gent ho veu. Gent que es coneix, gent que es parla i es tindrà en compte, gent que es reconeixen els uns als altres. Embrions de relacions humanes que a la llarga poden esdevindre projectes col·lectius.

Tres. La lliçó humana. Les mirades de complicitat amb els companys. El créixer com a persona. La humiltat, la constància i la il·lusió com a motors. No tenim diners, no tenim suport institucional: només il·lusió i faena de formiga; però basta i sobra. Són només tres dies de festes, però és també mostra de com podrien anar les coses si apliquessem estos valors a nivell macro i a tots els àmbits de la vida. A les relacions humanes, a l'àmbit professional i en la vida cultural, política i associativa.

Com diu El Petit de Cal Eril:

conèixer-vos a tots és tan bonic
que em fa viure
que em fa créixer i ser petit alhora

L'any que ve, a seguir creixent. Com a projecte, com a persones. Bones festes.