Amor, llibres i fotos antigues

Un xiquet juga amb el micro de la taula. La gent fa cua, doblement. Uns, per a saludar i felicitar a Maite, Júlia i Cinta, recopiladores de les fotos i autores del llibre. Els altres, per a sortir. La sala d'actes del Museu de les Terres de l'Ebre s'ha quedat menuda. Comentaris lleugers, amb algun membre de l'oposició amb els què coincidixes arreu, sobre temes personals i polítics. Comentaris lleugers, amb algunes persones actives en el món artístic i cultural local amb les què coincidixes arreu, sobre temes personals i artístics.

Baixo les escales. La massa de jubilats saqueja el piscolabis. A fora, la gent que participava d'una activitat del Centre d'Art Lo Pati per les jornades «Col·laborar i aprendre amb altres» ja se n'ha anat. La coincidència és desafortunada, i no pel factor numèric. Significativa, potser, també.

Dic adéu a un parell de persones més i surto per enfilar cap al pis. Lluna i faroles donen aquella llum particular al parc. La presentació de L'Abans. Amposta recull gràfic 1875-1975 ha sigut un èxit. Breu, lleugera, interessant; ni massa divulgativa, ni massa pedant. Júlia ha nombrat a Barthes durant la seua intervenció. Fa il·lusió. Per un segon, l'autofractura s'esvaïx.

Diu que publiquen un miler de fotografies. Perseguir la marabunta de donants, una faenada; escoltar-ne les històries, una experiència preciosa. Jas literatura.

Les diapositives que han passat –presentades amb aquella mena de powerpoints nous moderns– mostraven moltes ampostes extingides. Una, el Grau on visc, que mai hagués reconegut. L'altra, una xocant Plaça del Mercat sense edificis al voltant. L'altra, les conseqüències una riuada. L'altra, els fonaments d'un Pont Penjant que en aquell moment es començava a construir. I molt més.

Han fet referències a persones i famílies que no conec. Potser per la diferència generacional, potser per la meua ascendència no cent per cent ampostina «de tota la vida». Les fotos van acompanyades de textos explicatius. L'igual d'inacabable que desconegut món de la historiografia local.

Discurs de l'alcalde. Protocol·làriament, "com ha de ser", ha clos l'acte. Em plantejo que seria interessant analitzar-ne els discursos públics –no púbics. Fer-ne un paper que, des d'una perspectiva politològica, demostrés científicament que és un cas classificable com populisme polític. Però no crec que valgue la pena. Autoautoconsum. El problema, a més, no és el populisme de senyor metge (entranyable, pràcticament). Ho és el fet que represente un projecte i una manera d'entendre d'Amposta que objectivament –hola, indicadors econòmics i socials– és un desastre.

Però no he vingut per a acabar parlant d'ell. Per favor. M'interessa sobretot cridar l'atenció sobre el llibre. Perquè és una història d'amor(s). I a Amposta, com quan Germinabit, ens calen cançons d'ara.