Jump to navigation
Girona. Parada d'una horeta abans d'agafar el bus. La gent, aquí, és així com molt europea. Seriosa, culta, democràtica. Probablement avorrida. Les xiques, tanmateix, són molt boniques. Tot deu anar lligat.
Un cartell anuncia Daddy Yankee a L'Hospitalet. Potser contradiu les afirmacions d'abans. Clar que al final tot és prou metasarcàstic. Trobo.
Un casc antic francament bonic i cuidadet. Llàstima que diu que aquí no s'estila massa, perquè estaria molt bé embolar-hi una vaqueta. Seria l'acció més contracultural ever.
Val a dir que últimament noto créixer un petit Stagg Leigh a dins meu.
---
El pare porta pantalons militars. El xiquet, una espasa làser. És la Festa de la Música a Perpinyà. Estem a la terrassa d'un restaurant portugués, menjant una subpaella. Davant nostre, havent creuat el carrer per on passen pare i fill, una placeta: monument a algun filòsof, o pensador, o escriptor, o senyor respectable en general, inclós.
La placeta, rectangular –sembla més una vorera ampliada que una plaça, segons com– acull un escenari, un dels molts que avui hi ha repartits per la ciutat. Dalt de l'escenari, un grup de tres o quatre DJ; baix –i aquí, baix vol dir a mig metre–, una rave de drum'n'bass. Llum, foc, destrucció. Uns més serens, d'altres menys, tothom es mou / balla / s'arrossega (tria la teua aventura) just davant d'un cartell. Situat sobre la porta del gran edifici que domina la plaça, et dóna la benvinguda a un temple protestant.
Passa una iaia, absent. Passen unes dones amb vel, cotxet i xiquets. El cuiner del restaurant passeja entre les taules, inquirint al personal sobre què els sembla el plat. Panxacontent, s'asseu al nostre costat, beu un got de vi i fa un comentari políticament incorrecte sobre la cambrera.
Penso que sé molt poc sobre Portugal. De fet, diria que ni tan sols he llegit a ningú d'allà. Penso en Deolinda, en Grândola Vila Morena i en un llibre de Thomas Mann que tenia lloc allà.
Molt bé, encara que íntima, la presentació, ahir, de l'Ultralocalisme de Mirmanda. J. ha emprés la Llibreria Catalana perpinyanesa amb una il·lusió i un valor digníssims. Ells i ella, tots uns cracks.
I. remena el plat i en toquinya una gamba. No sembla massa convençuda. A. menja en silenci. La meua conclusió és que este estiu tinc ganes de cuinar arrossos. A la terrassa, amb bona gent.
Mentrestant, a la rave de la plaça el nivell no fa més que pujar. Literalment: ja hi ha un parell de xics, especialment motivats, que ballen des de damunt d'una espècie de tauletes de pícnic.
De cop i volta, esceneta. La clàssica. Aquí dels quillos en diuen kékés, però el personal funciona més o menys igual. Un xic, considerablement encés, intenta hostiar algú altre. Ràpidament, el bro' de guàrdia l'aguanta. Crits i insults de la també clàssica nòvia.
Pel costat, aliens a tot, passa un grup de sacaires / gaiters (self-service) que han actuat abans en un altre escenari. Un xiquet obre una ombrel·la blava. Una xica ven globus de Bob Esponja. I. mira com prenc notes: deu pensar que estic grillat. A., pobra, ja hi està més o menys acostumada. Amb un somriure, la cambrera que abans ha merescut el comentari políticament incorrecte del cuiner ens pregunta si volem repetir. No, gràcies. Del bar del costat surt un grup de jóvens, estos amb rastes i guitarres –clàssic again. Passa un paio amb una samarreta del Barça. I. s'aixeca, de cop i volta.
— Allez, on se casse?
I., curiossíssim personatge amb aspecte de nina de porcellana i caràcter de camionera clixeica.
La ràtio de gos&punk per metre quadrat és elevada. Un xic ha fet cabre una ampolla plena de litre i mig de suposo-que-deu-ser-vi a la butxaca del darrere dels pantalons, carregant-se en dos segons un colló de lleis de la física. Penso, no sé per què, en Ojos de brujo i Sultanas de merkaillo. La companyia és bona, però em penso que no tardarem a gitar-nos.
Als papers on he anat escrivint estes quatre coses disperses ara hi ha anotada alguna cosa sobrse Fermin Muguruza, la música gospel i una llengua koiné. Solteres amb amics gais, flics i una dona vestida de Hello Kitty. Malauradament –bé, potser no– no he pogut desxifrar-ne res més.
L'ensondemà, platja. Quan fa rasca, a la platja –especialment a la nudista– es democratitzen les masculinitats. Cosa que està bé. Penso en Vama Veche i en aquell sopar de peix a primera línia de platja. Irònicament o no, al meu mediterràniament personal la mar és Negra.
I bé, no sé. Ja ho tindríem.
Ajuntalletres i corredor de finques.
