Jump to navigation
Per sort, els petits encara no tenen gaire clar el concepte dels dies de la setmana. Per a ells, en aquest confinament familiar, cada dia és pràcticament idèntic a l'anterior. No diferencien si és dimarts o dimecres, dissabte o dilluns. S'aixequen cada matí amb les mateixes ganes de sortir del llit i aprofitar el dia tant com sigui possible. Si no poden sortir de casa, cap problema, ja jugaran a ser Spiderman, un cavaller o un astronauta. Pintaran, jugaran a plastilina o a fer construccions o puzzles a l'habitació de les joguines. Intentaran ajudar-te o imitar-te en tot el que puguin i, en definitiva, voldran aprendre i exprimir les hores desperts al màxim.
En això, són uns afortunats. Només viuen el present, el dia a dia, es digui d'una manera o d'una altra. No són conscients de les setmanes que passen, del temps que això representa. Avui em preguntava el fill gran quan marxarà el Coronavirus, jo li he dit que encara faltaven uns dies i de seguida m'ha respost "2 dies? 3 dies?". Quan li he dit 18 dies, el seu cap no ha entès si això era molt o poc, només que encara no era el moment i que seguiríem com estem un temps més. Així de senzill, sense drames ni preocupacions. 18 dies, molt bé. Ja passaran. En realitat, nosaltres hauríem de fer el mateix per a que aquest confinament no ens frustri més de l'imprescindible. No som nens, sabem comptar els dies i som conscients que portem temps i que encara ens en queda, però intentar no pensar-hi gaire i assumir-ho sense tragèdies, segurament ens el farà viure més ràpid. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
