Jump to navigation
Els dies es fan molt llargs i les hores passen molt lentes. El cansament comença a acumular-se i la paciència s'acaba massa ràpid. Els petits, tot i no entendre massa bé tot el que està passant, es nota que enyoren que els toqui l'aire, sortir de casa i xafar carrer. Estan cansats també de tants dies així (i això que només en portem cinc!)
Avui especialment, els meus estaven molt irritables. O es queixaven per tot o no paraven de demanar atenció contínuament. Esgotador. Hem jugat a posar-nos collars i arracades de la mama, hem pintat i jugat al castell de cartró, hem intentat fer galletes (un clàssic d'aquests dies que, en el nostre cas, no ha sortit bé: massa per terra i la que ha quedat s'ha cremat), hem fet vídeoconferències i hem vist dibuixos. Però no arribava mai l'hora de la banyera. Aquell moment en què ja veus la llum al final del túnel. En què penses que el dia ja s'acaba, que després només queda sopar i posar-los a dormir.
Avui, s'ha fet molt llarg el dia. I combinar aquests moments d'intensitat infantil amb la concentració del teletreball ha estat difícil. Ho intentem, busquem hores i moments de "tranquil·litat", però és complicat. La sensació de no estar controlant res, ni els petits ni la feina, és una constant que frustra i desgasta. Ho haurem d'intentar gestionar millor. Pel bé de tots. Força i ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
