Jump to navigation
Abans de tota aquesta pandèmia, confinament familiar inclòs, tot ho teníem més o menys previst. Almenys a grans trets: curs escolar, campus d'estiu, vacances i, cap al setembre, retorn a la rutina i a començar de nou amb energies renovades. Era un passat estable, prou tranquil, amb pocs daltibaixos a priori. Ara mateix, a dia d'avui, només sabem en quina fase estem, el que podem i no podem fer, i què està a les nostres mans per anar superant els dies el millor que podem. Ni estabilitat ni tranquil·litat i vivint un dels daltibaixos més importants de la història del món.
En aquesta situació, per tant, poca cosa podem predir del futur. Del futur més immediat, em refereixo, perquè vull pensar que una vegada es trobi una vacuna o similar, ja tornarem - esperem! - al passat que teníem (amb millores, més consciència i els canvis socials pertinents). Però penso en l'estiu, per exemple. En com ens ho farem per seguir teletreballant amb els nens a casa, o en el setembre, en com serà el curs, les classes i els horaris. En les vacances ja ni hi penso, la veritat. Vivim un present molt estrany i tenim per davant un futur tan incert que només anirem dibuixant a mesura que avanci tot. Sense plans, sense previsions. Anirem veient. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
