Jump to navigation
'Que lents que passen els dies, però que ràpid que passen els anys'. L'altre dia sentia esta frase i, aproximant-se el primer aniversari de les bessones, vaig sentir-m'hi molt identificada. Perquè sembla mentida que ja hagi passat un any d'aquell dilluns, primer dia d'escola dels germans 'grans', en què vaig trencar aigües mentre dormia i tot al nostre voltant va capgirar-se per instants. Un any d'aquells primers vint dies pujant i baixant de l'hospital per poder passar estones amb les bessonetes als braços, donant-los-hi un biberó minúscul o portar els potets amb la llet que em treia dels pits per alimentar-les. Dins de la incubadora, plenes de cables i connectades a màquines que no paraven de pitar, controlant que tot funcionés bé. Uns cables que, poc a poc, anaven desapareixent, fent més pròxima l'alta per emportar-nos-les a casa (cada cable menys era una petita victòria).
Un any d'aquelles nits interminables de còlics, de nits eternes sense dormir, de panyals diminuts i cames primetes. D'aquelles migdiades al sofà, amb elles a sobre, mirant-me-les incrèdula i enamorada al mateix temps. Un any, en plena pandèmia, de poques visites, de mínims contactes, de poques trobades. D'aquelles mirades sorpreses en veure'm amb un cotxet de bessones, sense haver-me vist ni tan sols embarrasada.
Un any, sí. D'aprendre a organitzar-nos, a no perdre la calma, a agafar-nos la vida d'una altra manera. D'aprendre, també, a combinar-ho amb els altres dos germans 'grans', que bé els hi ha costat trobar el seu lloc entre tant de personal. Un any de la sensació constant de no estar arribant a tot, de la culpa (sempre la culpa!) de necessitar moments per a tu, de la percepció de no poder parar ni un moment per respirar i descansar.
Tot i això, però, i sobretot, un any a rebossar d'amor per tots costats. De mirades brillants, d'abraçades eternes, de moments indescriptibles. D'aquells en què mires al teu voltant i no et creus haver portat al món a estes personetes precioses que, sense saber-ho, t'ensenyen a mirar-te diferent. Un any d'aprenentatges a tots los nivells, com a mare, com a parella i com a filla. Perquè la vida, al cap i a la fi, va d'aprendre: a estimar, a valorar, a compartir. I encara que els dies passen lents, totes sentim que els anys cada vegada passen més ràpid. I estar vivint-los així, amb quatre fill(e)s al meu costat, després d'este primer any com a "quatrimami", em sembla màgic. Gràcies, vida!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
