Jump to navigation
Crec que avui, aquesta frase ("això va per a llarg") ha estat la que més he sentit durant el dia. A les portes de complir la primera setmana de confinament familiar, ja se'ns avisa que això no s'acabarà el divendres que ve, sinó que el més provable és que la situació s'allargui (sense concretar quant). Ja han anunciat que les escoles no tenen data prevista per tornar a obrir (horror!) i que, estant en plena onada de contagis, hem de començar a canviar hàbits i a fer-nos a la idea que costarà tornar a la normalitat.
Al fill gran avui li he comentat que segurament haurem d'estar més dies tancats a casa, per veure com reaccionava. Per sort, immune a tot el que està passant al seu voltant, m'ha dit que no passava res, que ell està content d'estar així perquè pot dormir més, pot jugar a un munt de coses i, tot i que troba a faltar als amics de classe i als iaios, sempre els podem veure per videoconferència i llestos. Què bonica la ingenuïtat!
Per sort, a casa ho anem portant prou bé. Amb els moments típics de rabietes, crits i baralles, però també amb moments de riures, complicitats i abraçades. Avui, per exemple, hem fet un mapa de casa i hem jugat a "tresors amagats". Els marcàvem al mapa amb una creu i els petits els havien de trobar. Ha sigut un gran encert! Fàcil de fer i molt entretingut (pot durar bastant de temps, si amagues bé els objectes).
També hem jugat a coixins (tirant-nos-els, amagant-nos com si fossin una cova, saltant-hi a sobre...) i als clàssics contes, cotxes i carreres de motos pel passadís. De moment, arriben a la nit prou cansats com per deixar-nos descansar als pares una mica i sentir que, tot i tenir la vida cap per avall, encara tenim moments de tranquil·litat. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
