Jump to navigation
Després de dos mesos i 10 dies de confinament i convivència non stop amb dos nens de 5 i 2 anys, o sigui els meus fills, avui hem viscut les primeres hores separats des de l'inici de tota aquesta pandèmia. Han passat la tarda a casa de dos dels seus cosins - amb els qui s'han anat enviant vídeos i àudios per whatsapp aquest temps, fent plans del que farien quan tot això passés i es puguéssin retrobar -, i aquestes hores de "llibertat com a pares" han estat un regal caigut del cel. Un temps sense crits al nostre voltant, podent tenir una conversa sense interrupcions, descansant per uns moments de l'exigència d'estar sempre pendent dels petits. Que comences a trobar a faltar només acabar-los de deixar (aquelles contradiccions de la vida de mare), però que també necessites alliberar de quan en quan per sentir que hi ha vida més enllà de la maternitat.
Els petits s'ho han passat bomba. Corrent sense parar, jugant a dinosaures, cotxes i grues; reconnectant amb l'essència de qualsevol infant de les seves edats - sobretot després de tant temps tancats a casa i sense relacionar-se amb més nens -. Les ganes de divertir-se, d'experimentar, de cansar-se i d'exprimir el present al màxim encara són més evidents i fortes que abans. I així ho han fet, esgotant-se fins caure rendits de camí cap a casa. Ells contents i nosaltres també. Una tarda separats que ens ha anat bé tant a pares com a fills. Un regal que ens ha brindat l'oportunitat de carregar energies - les nostres - i de recuperar relacions - les seves -. Anem avançant. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
