Jump to navigation
Un dels grans temes d'aquests dies és l'estiu, més concretament els campus d'estiu per als petits de casa. Si en fan, si no en fan, si en fan amb quines condicions, si els portarem o seguirem amb aquesta convivència familiar non stop durant tot l'estiu, si són segurs, si són massa cars... Personalment, aquesta situació excepcional - amb el seu intens confinament - m'ha trastocat tant la meva planificació habitual que ens hem trobat al mes de juny sense saber res de com enfocarem l'estiu. Quan faci més calor, anirem a la casa dels iaios materns, que viuen al camp, però més enllà d'això, no hem sigut capaços de pensar-hi. No hem preguntat pels campus d'estiu del poble, si queden places, quins horaris fan i quins preus tenen; no ens hem informat de res i, de sobte, t'imagines l'estiu seguint amb aquesta intensitat que portem des del mes de març i penses que potser sí que estaria bé, almenys, valorar-ne l'opció.
Que arriba l'estiu de sobte, crec que ens passa tots els anys. El maig es fa costerut, però una vegada encetes el mes de juny ja tot agafa un altre color, un altre ritme, una altra sensació. Il·lusió d'estiu, de platja, de terrasses, de dies llargs i nits curtes. Enmig de la pandèmia que - no ho oblidem - estem vivint, crec que aquest mes de juny encara ha arribat més de cop i, sobretot, ha arribat més carregat de ganes de viure'l al màxim. Potser sí que haurem de preguntar pels campus d'estiu i recuperar-nos d'aquests mesos tan intensos.... Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
