Paquita Cruelles

Foto: 

Maite Mestre
Paquita Cruelles

Paquita Cruelles: "Ara ja no se’n fan de 'matalaps' com abans"

Aquesta dona rapitenca ens explica com ha estat la seva vida dedicada a l'ofici de fer matalassos
Maite Mestre (ARTRA)
,
23/12/2019
Entorn
Paquita Cruelles, que té 77 anys, és la quarta generació de 'les Royes', una coneguda família de matalasseres La Ràpita. Amb una energia i vitalitat admirables, mostra orgullosa el que va ser el seu ofici. Una tradició familiar que es remunta l’any 1882 i que l’ha fet feliç mentre es guanyava bé la vida. Cap als anys 80 els matalassos van deixar de fer-se de manera artesanal i amb matèries primeres i de proximitat. Ella en va fer durant 20 anys fins que es va jubilar, un ofici que ja no han seguit les seves filles. Amb el permís de les veïnes, Paquita ha tret al carrer les seves eines i materials per ensenyar-nos com els feien. Si la voleu conèixer i veure-la treballar també podeu visitar la fira Orígens que se celebra cada octubre a La Ràpita.
"Se’m donava bé cosir i m’agradava molt l’ofici. La meva besàvia va ser la primera. I ella li va ensenyar a la meva iaia en qui també en vaig aprendre"

- Treballava a temps complet fent matalassos, Paquita?
De dilluns a divendres durant gairebé 20 anys, fins que ma mare es va jubilar i ho vam deixar. Ara ja no se’n fan de matalaps com abans. Encara tinc algun coixí de llana que em va molt bé però ja no se’n gasta.

- Els sintètics li han pres protagonisme a la llana.
L’any passat a Orígens va passar un metge i em va dir "T’imagines quants àcars hi havia a aquests matalassos d’abans?" Són d’ara les al·lèrgies!

  • imatge de control 1per1

- Com es netejaven?
La llana no es netejava mai, només la primera vegada i sense sabó. Quan sortia del corral...

- Mai?
Es rentava la tela de cotó que la cobreix, la llana només es picava. Excepte que a la casa hagués hagut algun malalt o mort. Llavors sí que ho rentàvem tot.

- Entenc que a més de fer matalassos en feien el manteniment.
Exacte. Fèiem els matalaps, que eren de per vida. Després lo normal era que ens truquessin una vegada a l’any per arreglar-los. Al cap dels anys la llana de l’interior del matalap minva i també cal espolsar-la. L’objectiu era picar la llana, rentar teles i si feia falta posar més llana.

- Ha dit que la rentaven sense sabó, com ho feien?
Compràvem la llana en vellons a Catí. Quan arribava el primer que fèiem era rentar-la en una séquia que teníem prop de casa. Hi anàvem a peu amb un carro de mà on hi portàvem la llenya, la llana, les paneres de vímet i un poal.

- Me les puc imaginar.
Allí fèiem foc i escaldàvem la llana dins d’una caldera en aigua tèbia per estovar la brutícia que les ovelles portaven de tot l’any. De seguida ens posàvem dins la sèquia, en una panera cadascuna entre les cames, i ens anàvem passant el velló sota el corrent de l’aigua fins que quedava blanc.

- Que curiós! I el següent pas?
Fil i agulla! Les ames ens avisaven i anàvem a casa seva. Amb la llana seca i la tela de cotó a punt ja podíem fer els matalaps.

  • imatge de control 1per1

- Parla d’ames.
A les clientes els hi dèiem ames. Elles eren qui ens avisaven perquè encomanéssim la llana i anéssim a fer o arreglar el matalap.

- Treballaven de casa en casa?
Sí, a casa les ames. Hi havia qui tenia terrat, d’altres magatzems... Però la majoria els fèiem al carrer, a la via pública sense cap problema. En aquells temps era normal, no ens van maldar mai ni cap urbano ens va dir res. Era el nostre ofici i ho sabia tota la Ràpita.

- Sempre s’han fet de llana els matalassos?
Conec dues maneres més de fer-ne però només les va fer ma iaia així, jo sempre de llana. Quan no hi havia diners per comprar llana es feien de climb, era una herba com un espart. També s’emplenaven en la pellofa del panís, la de dins, la part blanca i tendreta. Era material regalat, abans ho aprofitaven tot...

- Ha sigut matalassera per vocació o per tradició familiar?
Se’m donava bé cosir i m’agradava molt l’ofici. La meva besàvia va ser la primera. I ella li va ensenyar a la meva iaia en qui també en vaig aprendre. En fer-se gran, ma mare va seguir sola però li costava, és un ofici que es fa millor entre dos. De seguida li vaig dir que aniria amb ella.

- Hi havia més matalasseres a la Ràpita?
Érem les úniques al poble i només treballàvem aquí. Ens vam guanyar molt bé la vida en este ofici.

- Quant costava un matalàs?
Per un matalap de matrimoni en bordó, o a l'anglesa, cobràvem 100 pessetes. Llis tenia un preu i en bordó un altre. La majoria el volia en bordó perquè quedava quadrat i el llit més asseat. De 90 costava 30 pessetes.

- I quants en feien al dia?
Normalment un de matí i un de tarda. Anàvem a casa, fèiem el dinar i tornàvem. El deixàvem al carrer mentre dinàvem i mai els va tocar ningú.

- L’ha fet feliç ser matalassera?
Molt fill meu, em va agradar molt la faena i freqüentar en la gent. Sóc molt xarradora i m’ha agradat sempre conviure en les persones, he sigut molt tractadora.

- T’ensenyo com els faig?   
I tant!

Més informació: 

Web ARTRA

A

També et pot interessar